En la valoració dels candidats s’hi poden fer diferents preguntes: per exemple en quin grau s’aprova la gestió política feta pel líder, o també quin grau de proximitat es sent amb el líder (sent aquesta darrere de caràcter més emotiu). Diferents enquestes postelectorals del CIS a les eleccions del 1979, 1993 i 2004 han donat més bona nota als líders quan es parlava d’aprovació de la gestió que no quan es parlava de simpatia cap a la seva persona.
Quan es fa una comparativa de les valoracions dels diferents líders ens podem trobar amb correlacions de dades. Un exemple que s’ha estudiat i analitzat seria que els líders d’IU o del Partido Comunista obtenen millor valoracions quan el candidat del PSOE rep pitjors valoracions que anteriorment, i això passa exactament amb els candidats del PP i de la CDS. Cal però també tenir en compte el context polític del moment, doncs també és veritat que en moments de desafecció política es valora pitjor a tots els candidats en general, i per tant la baixada de la valoració es produeix de manera general.
També diversos estudis apunten que ocupar càrrecs de govern (com la presidència del govern) és un factor de desgast pel que fa a la valoració que fan els ciutadans del líder. A partir d’enquestes del CIS des de 1979 a 2008, només hi ha hagut una legislatura en la qual el líder acabés la legislatura amb millor valoració de quan la va començar (Aznar 1996-2000, i li va valdre la majoria absoluta), però ni Suárez, Calvo-Sotelo, Felipe González o Zapatero ho han aconseguit mai. També s’ha vist que al llarg de la legislatura la popularitat i la valoració que es fa dels presidents va variant. Hi ha tres fases en el cicle electoral: la primera que surten elegits on la popularitat i l’aprovació puja, en els tres anys posteriors es va desgastant, i en l’últim any (com a conseqüència de les campanyes i de la forta presència mediàtica) torna a pujar. La causa que millor explica el desgast dels anys de gestió del líder és que els electors havien posat una esperança en la feina que faria que no es veu realitzada, d’alguna manera els electors senten una decepció perquè no es compleixen moltes de les promeses que va fer durant la campanya electoral.
Quin pes tenen la figura els candidats en la configuració del vot?
En primer lloc, cal diferenciar els candidats als sistemes presidencials dels candidats als sistemes parlamentaris. En primer lloc perquè als sistemes presidencials, el cap de l’executiu és elegit directament pels ciutadans, i en canvi als sistemes parlamentaris és elegit pels diputats. En segon lloc perquè al sistema presidencial el president té un mandat fixe i no pot ser destituït excepte en ocasions molt especials, i als sistemes parlamentaris és més freqüent que els presidents no esgotin les legislatures. I en tercer lloc, perquè als sistemes presidencials el president és el responsable únic del govern, i en canvi als sistemes parlamentaris el govern és un òrgan col·legiat. És per això que per exemple cal distingir la influència del candidat en la decisió del vot per exemple a les presidencials americanes que a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol. És senzill d’explicar: en els sistemes presidencials els electors voten a un candidat, als sistemes parlamentaris els electors voten a un partit.
A l’acadèmia però, hi ha diferents opinions sobre la importància dels candidats en la configuració del vot. Alguns creuen que la influència és quasi irrisòria, i d’altres creuen que és un factor clau en la configuració del vot.
Les teories de la personalització constaten l’increment de la centralitat dels líders en les democràcies actuals. Els mitjans de comunicació de masses han projectat les imatges dels líders, que abans de la creació dels mitjans de comunicació ja existien però que no estaven tant mediatitzats ni estaven observats permanentment. En política una part de l’estratègia es dedica a prioritzar el com sobre el què. És per això que hi ha hagut una professionalització de la política per tal de millorar la imatge dels líders dels partits “el professionalisme polític s’ha convertit en la capacitat de no deixar res a l’atzar, de no ometre cap detall, de no fer cap declaració espontània, de no deixar cap periodista sense informar, d’explorar totes les oportunitats i d’anticipar-se a tots els obstacles” (Blumler). Els líders han esdevingut un producte de màrqueting al servei dels ciutadans vehiculats a través dels mitjans de comunicació, sobretot la televisió, a la que la imatge i discurs d’un líder és el que més satisfà a les seves necessitats
(Enquesta post-electoral a les eleccions catalanes del 2010 feta pel CIS)
Els principals indicadors sobre els candidats són la seva popularitat i la valoració que se’n fa. A través de les enquestes s’han pogut obtenir dades sobre l’índex de popularitat i la valoració que fan els electors dels candidats. Un líder poc conegut pot tenir poc impacte i fins i tot pot ser un problema per el partit, però això no vol dir que un líder molt conegut sigui necessàriament una garantia d’èxit.
Nació, comunitat imaginada?
En els darrers anys, el nacionalisme és una arma molt potent, arribant a impregnar ideologies que teòricament només es definirien per qüestions de classe, com el marxisme. La definició que dóna Benedict Anderson a “Comunidades imaginades” és que la nació és “una comunitat políticament imaginada, limitada i sobirana”.
D’aquesta definició, la qüestió central que aporta al debat teòric sobre el nacionalisme és sens dubte la paraula “imaginada”. “Limitada” i “sobirana” no són qüestions que no s’haguessin teoritzat abans, així que no seran objecte de crítica.
Però què entén l’autor quan descriu la nació com una imaginació? Doncs el fet de que tot i no conèixer a la resta de membres de la comunitat a la que es creu pertànyer, es té interioritzat a la ment que aquella comunitat existeix i s’actua com a tal.
Tot i no dubtar de que les nacions són una imaginació (partint de la base de que el llenguatge crea la realitat, i per tant res no existeix si no té una traducció pràctica i un reconeixement comú que la validi), no seria aplicable aquesta imaginació a d’altres moviments? No seria vàlid l’argument de que és una imaginació, per exemple, el socialisme? Perquè s’haurien d’organitzar els treballadors amb la Segona Internacional i defensar els obrers d’altres països si ni tant sols els coneixien de res? Si ho feien segurament seria per solidaritat, per cercar el màxim benestar possible i perquè tenien coses en comú: entre elles la supressió de la burgesia i el poder per la classe treballadora. I no pot passar el mateix amb el nacionalisme?
Segur que pot ser (i crec que és) una eina per tal que els ciutadans d’un territori que comparteixin una sèrie de problemàtiques i que estiguin units perquè volen estar units, puguin corregir aquests problemes i treballin junts per tal d’aconseguir un objectiu, normalment el màxim benestar possible.
Segurament sorgiria la pregunta de “i després de que ho hagin aconseguit, quin seria el motor que donés sentit a la nació?”. Essent conscients que el món avui no acaba amb les nacions, sinó que vivim en una xarxa d’interdependències que obliga a les nacions a no tancar-se al seu interior i a establir relacions. També segurament li caldria a la nació recuperar l’esperit de l’Estat-nació del segle XX, i lluny de les funcions que atribuïa Maquiavel a el Príncep (tingues armes i diners), cal recuperar poder de decisió a les nacions, i això no hauria de significar treure’l a òrgans supraestatals sinó a aquells subjectes que tot i no ser teòricament agents polítics acaben decidint les regles del joc. En definitiva, recuperar el valor de la sobirania popular, i sobretot, recordar que les nacions són les persones.
Per tant, és la nació una comunitat imaginada? Com he dit sí, entenent que també ho són la resta de conceptes que existeixen perquè en l’imaginari col·lectiu acceptem que existeixin. Però no amb el “catastrofisme” que li atribueix a aquest fet l’autor. I per tant que no aporta res de nou pel que fa a que les idees són fruits del pensament i de la projecció mitjançant la imaginació, tot i que si que innova en la adaptació que en fa amb el nacionalisme. Com també penso que no cal conèixer a tots els ciutadans amb qui comparteixes aquesta nació per haver-la de justificar, sinó que el fet de construir (mitjançant la imaginació) una nació és una qüestió de voluntat col·lectiva.
En aquests últims dies hem pogut seguir el procés de primàries per elegir el nou secretari general del PSOE, i de manera paral·lela també hi ha el procés de primàries per elegir el candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units.
També hem viscut diferents processos en els últims mesos: Ridao i Bosch per ser els candidats d’ERC al Congrés de Diputats, o Tura i Hereu per ser el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona. En aquests casos per un motiu molt clar: ERC encadenava una sèrie de resultats electorals en què estava en caiguda lliure i el PSC veia perillar l’alcaldia de la capital.
Les primàries del PSOE són d’un perfil molt semblant al que s’acostuma a fer a l’Estat espanyol: quan un partit encadena una sèrie de resultats electorals desfavorables, utilitza aquest mecanisme per tal d’iniciar un nou cicle electoral de creixement. És a dir, el partit entra en crisi i necessita obrir-se i renovar-se per tal de que la societat entengui que han fet un canvi de plantejaments i de maneres de fer política, sobretot en una manera més democràtica i transparent d’elegir el seu candidat o líder.
Les primàries del candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units, en canvi, són un mecanisme regular en el partit quan no governa. És a dir, de manera automàtica, quan el Partit Demòcrata governa, el Partit Republicà fa primàries, i al revés.
Entre els dos tipus processos hi ha grans diferències:
Qui vota? En el cas del PSOE, 972 delegats tenen dret a vot, en el cas dels Estats Units, totes aquelles persones que estan registrades com a votants del partit (centenars de milers). També hi ha altres possibilitats, com que tots els militants del partit tinguin dret a vot, o que també en tinguessin aquells que estan registrats com a simpatitzants del partit.
Què cal per guanyar? En les primàries “a la espanyola” tenir el suport de determinades persones del partit que són influents, en el cas dels Estats Units ser el que més agrada als votants i un bon grapat de milions per gastar en anuncis de televisió.
Quin és l’objectiu? En el cas espanyol simplement intentar remuntar l’intenció de vot que ens donen les enquestes, en el cas dels Estats Units és un signe de normalitat democràtica en la selecció de candidats.
La pregunta doncs és quan aquí deixaran de ser una arma electoral per passar a ser una eina de transparència, debat i normalitat democràtica.
Cap a on va l’esquerra catalana?
Després del “triplet” de CiU en guanyar les eleccions autonòmiques, municipals i generals, l’esquerra catalana ha de viure (o hauria de viure) un procés de reflexió per tal de començar a establir les bases per ser una alternativa de govern a la dreta catalana que sembla que s’estigui instal·lant a l’hegemonia en aquest país.
Vol dir això que les forces d’esquerres han de sumar una coalició de govern si sumen majoria a les properes eleccions? Segurament la resposta és que no, o més ben dit, fer una coalició de govern simplement per ser una alternativa i que no governi la dreta no és suficient.
Però l’esquerra catalana sembla una mica desorientada.
A can PSC les contradiccions són cada dia més evidents, doncs ahir Carme Chacón (que aspira aquest cap de setmana a liderar el PSOE) deia que “Tot el PSC i el PSOE està en contra del pacte fiscal” , i avui Ernest Maragall feia una piulada dient que “Chacón no representa el PSC “de tant PSOE com vol ser” “, i seguint amb el pacte fiscal, Joaquim Nadal i Rocío Martínez-Sampere assistien a l’acte de l’Ateneu Barcelonès on la societat civil feia pinya per la negociació del pacte fiscal.
Caldrà veure també què passa amb el Congrés del PSOE: si Carme Chacón esdevé secretària general, com s’argumentarà allò de que “PSC i PSOE no són el mateix”?, i si perd i s’imposa el centralisme de Rubalcaba, on quedarà l’Estat plurinacional?
Després del Congrés del PSC no queda clar que el partit n’hagi sortit reforçat, així ho indicava l’enquesta de GESOP publicada a “El Periódico” el passsat divendres dia 27 de gener. Com també deia que una part important de la societat catalana creu que la nova direcció suposa continuïtat respecte l’anterior.
I hi haurà més acostaments entre ERC i ICV? Dimarts hi va haver una reunió entre dirigents de les dues formacions, i tot i que els acostaments d’ERC a CiU per marcar perfil nacional, ICV cada vegada està evolucionant més del federalisme a posicions sobiranistes. Un dels titulars de la reunió era que “Herrera i Junqueras reclamen a CiU que no dilati la reivindicació del concert econòmic”.
I la frase de Carod-Rovira avui al seu article a “Nació Digital”? Deia l’ex-vicepresident de la Generalitat:
“On és l’esquerra catalana? Vull dir l’esquerra de debò, que vol fer política d’una punyetera vegada, ser majoria i governar aquest país per fer els passos que cada cop són més inevitables i més reclamats. De moment, fa tot l’efecte que ni hi és, ni se l’espera. I així ens va…Alguna cosa s’haurà de fer,no?
Ahir dissabte 21 de gener participava a la Llibreria Alibri de Barcelona d’un taller d’idees dedicat a la crisi del sistema de partits actuals, on diversos ponents van fer unes intervencions sobre diferents temes ( influència dels canvis tecnològics com a oportunitat de canviar la manera de fer política, o democratització interna com a solució a la pèrdua de legitimitat).
Algunes de les reflexions que em van suggerir aquestes intervencions o el posterior debat que es va dur a terme entre els diferents assistents són algunes coses que volia apuntar:
-La visió del militant del partit com a individu que es limita a pagar una quota mensual o que simplement figura en un llistat de militància està completament esgotat. La visió del militant com a objecte que quan hi ha un míting el poses a un autobús perquè vagi a omplir un recinte ha quedat obsolet. Hem de passar a tenir activistes d’un moviment, i això vol dir persones crítiques, que siguin capaces de desenvolupar i crear un discurs propi, que siguin imaginatius, i que siguin capaços de prendre decisions.
-Els militants del partit s’han de limitar a treballar en l’àmbit del partit? És a dir, s’han de limitar a fer reunions de partit, penjar cartells o organitzar actes del partit? La resposta és NO, el militant d’un partit polític ha d’actuar també fora del partit, s’ha de preocupar de què pot fer per ajudar a millorar la universitat si hi està estudiant, si té una botiga ha de participar de l’associació de comerciants, ha de formar part de l’associació de veïns…en definitiva ha de saber què passa més enllà de la seu del partit o de la institució on ha sigut elegit.
-Totes les enquestes em diuen que no guanyarem les pròximes eleccions…doncs anem a fer primàries per elegir el candidat, i així segur que guanyem! No té perquè ser la solució màgica… pot ser que funcioni o pot ser que no funcioni: tot depèn de com les fem.
El rere fons del pacte dels pressupostos
S’està duent a terme al Parlament de Catalunya el debat sobre els pressupostos de la Generalitat per l’any 2012. Després dels oferiments de PSC, ERC i PP d’estar disposats a permetre que s’aprovin els pressupostos, el fet que els populars siguin els únics que no han presentat esmena a la totalitat indica que permetran l’aprovació del Pressupost.
El govern de la Generalitat es veu molt influenciat per un factor que sobrepassa l’àmbit autonòmic, i és que la falta de liquiditat per pagar les despeses més urgents (proveïdors o sous de funcionaris) fan que necessitin transferències del govern central (en forma de fons de competitivitat o disposició addicional 3ª de l’Estatut d’Autonomia) o crèdit mitjançant l’ICO per pagar els proveïdors.
És per això que CiU es veu obligada a sotmetre’s a la voluntat del PP, votant a favor per exemple el passat divendres les dures mesures del govern de Rajoy, apel•lant al seu “Sentit d’Estat” i a la “responsabilitat” com a excusa per justificar el sentit de vot, i amb altres contrapartides com el tancament de delegacions catalanes a l’exterior.
Però el principal problema que tindrà CiU serà quan després de trobar un consens amb la majoria del Parlament de Catalunya per formular la proposta de “pacte fiscal” en la línia del concert econòmic, es trobi amb la paret de la majoria absoluta del PP i la seva actitud centralista i uniformitzadora, negant-se a donar cap mena de privilegi a Catalunya.
Vot dual i abstenció dual
Després de les eleccions comencen els comentaris a les tertúlies dels mitjans de comunicació o als cafès dels pobles on es parla dels resultats, i sovint es diu que els votants d’un partit n’han votat a un altre, o que els votants de determinat partit no han anat a votar.
A Catalunya es produeix un fenomen que succeeix a pocs llocs de l’Estat: hi ha un comportament electoral dual, i això vol dir que en les dos principals eleccions (Estatals i al Parlament Autonòmic) els ciutadans de Catalunya es comporten de manera diferent.
Tradicionalment el PSC ha guanyat les eleccions generals i CiU les autonòmiques, fet que ha canviat en les darreres eleccions però que caldrà veure si ha vingut per quedar-se o simplement és un fet puntual.
Podem diferenciar dues coses: el vot dual i l’abstenció dual. El vot dual seria la diferent tria d’opció política a la qual votar perquè l’escenari electoral és diferent. L’abstenció dual seria decidir participar en unes eleccions però no en les altres.
En l’àmbit del vot dual, a Catalunya les grans fluctuacions de vots entre les eleccions al Parlament i al Congrés de Diputats es produeixen entre els votants del PSC i de CiU: veuen que en les eleccions catalanes és més important el catalanisme que dretes o esquerres i opten per CiU, i veuen que en les eleccions generals és més important l’ideologia d’esquerres i dretes abans que el catalanisme, i opten pel PSC.
L’abstenció dual es pot explicar per tres motius: la manca d’oferta política en una de les eleccions, la percepció que una de les eleccions és de segon ordre (i per tant que és menys important el que s’està decidint, i per tant el vot no és tant important) o la falta d’identificació amb les institucions pròpies del territori pel que s’està votant.
Un exemple de manca d’oferta política és que a les eleccions generals pots votar un partit d’esquerres d’àmbit espanyol (PSOE) i a les catalanes no, perquè molts votants del PSOE a les generals creuen que el PSC és massa catalanista, i per tant, s’abstenen.
La percepció que una de les eleccions és de segon ordre significa que una part dels votants creu que les eleccions generals són més importants que les autonòmiques, i per tant, que és més útil votar a les generals que no pas a les autonòmiques, i opten per l’abstenció a les autonòmiques.
La falta d’identificació amb les institucions del territori pel que s’està votant explicaria la no-participació de persones immigrades de l’interior de l’Estat als anys seixanta i setanta, que no es senten identificats amb les institucions catalanes. Tot i que encara és aviat per parlar-ne, l’augment de l’independentisme podria provocar un nou fenomen: que una part dels catalans no es sentís identificat amb les institucions espanyoles i optessin per l’abstenció, fet que produiria un fet contrari a l’habitual fins ara.
Això explicaria el 66,82% de participació a les eleccions generals , mentres que a les autonòmiques va ser del 59,95%.
La pregunta
A l’hora d’anar a votar, són diversos els factors que influeixen a l’hora de decidir el sentit del vot. Podríem diferenciar tres principals factors: la classe social, la ideologia del votant, i el factor que cada vegada té més pes, que és el context electoral. I dins d’aquest context electoral hi hauria també una multitud de components: la situació econòmica del país, els candidats dels partits, la importància de les eleccions…
I és aquí on juguen un paper important les campanyes electorals, que no estan tant encaminades a descriure’ns la ideologia del partit sinó que estan més encaminades en donar a conèixer els candidats, i a fer arribar un missatge concret a la ciutadania. Un missatge que ha de respondre una pregunta: la pregunta que es faran els ciutadans quan hagin d’elegir a qui votaran.
Es preguntaran els ciutadans qui pot resoldre millor els seus problemes: qui és millor per resoldre l’economia, qui és el millor per defensar els treballadors, o qui és millor per millorar la sanitat i l’educació.
Però perquè pensin això hi ha d’haver un factor previ: identificar els principals problemes que té el país. I aquí apareix la teoria que creu que els mitjans de comunicació imposen l’existència de certs problemes (les constants mostres de les xifres d’atur a la televisió fan que els ciutadans ho percebin com un problema, o les notícies sobre robatoris fan que els ciutadans creguin que hi ha un problema amb la seguretat).
Per tant, la lluita dels partits és quin serà el tema del que es parlarà durant la campanya: qui aconsegueixi imposar el seu tema i faci que en parlin la resta de candidats o els mitjans de comunicació, té molts números per guanyar. Els exemples han sigut clars en aquesta campanya en el cas de Catalunya: CiU proposava un pacte fiscal per millorar els ingressos de Catalunya (resoldre el problema de finançament de Catalunya), el PSC volia ser la opció més útil per aturar la dreta ( resoldre les possible reduccions de les polítiques socials que diuen que farà el PP), el PP promovia un canvi de govern dedicat a crear ocupació (resoldre el problema de l’economia), ERC volia ser la veu de l’independentisme a Madrid (resoldre el complicat encaix Catalunya-Espanya), i ICV era l’opció contra les retallades en els serveis públics (resoldre la disminució dels serveis públics).
Les darreres enquestes deien que els principals problemes que percebien els ciutadans de Catalunya eren: el funcionament de l’economia i l’atur, les relacions Catalunya-Espanya, o les polítiques socials. “Casualment” coincideixen en els principals missatges dels partits.
A nivell estatal, l’existència d’un bipartidisme canvia l’estadi, i en aquestes eleccions s’ha vist clarament: podria semblar que la lluita per guanyar es centrava en quin dels dos grans partits era millor per resoldre el principal problema que tothom té clar quin és (l’atur). Però els dos grans partits no tenien dos respostes oposades a aquest problema, sinó que els dos lluitaven per la pregunta adequada als seus interessos. És evident que tots dos volien crear ocupació, però al PP li interessava parlar de l’atur perquè s’ha creat amb un govern del PSOE, però el PSOE no volia parlar d’atur sinó del risc de perdre l’estat del benestar, perquè si es parlava d’atur, ho tenia perdut.
Ser el candidat capaç de resoldre la pregunta que es faran els ciutadans abans d’anar a votar és clau per, en el cas de Catalunya fer els millors resultats possibles, i a l’Estat per guanyar les eleccions i formar govern.
Abstenció electoral (Resposta a Anrise)
Volia compartir l’article que he enviat a la revista local de Malgrat “Som-hi” en resposta a una opinió que va expressar “Anrise” en la passada edició de la revista. Ell donava el seu punt de vista, i jo he intentat aportar-hi altres respostes, la majoria amb dades estadístiques.
“Abstenció electoral (resposta a Anrise)
En les darreres eleccions a Catalunya, tant a les de Parlament de l’any 2010 com a les municipals d’aquest 2011, no hi ha hagut una participació inferior al 50%. En el cas de les eleccions al Parlament de Catalunya, la participació va ser del 58,78% (superior per cert al 56,04% del 2006), i en les eleccions municipals a Malgrat de Mar, aquest any 2011 una participació del 52,8%. Tampoc és cert que el vot en blanc sigui la quarta opció més votada, a les eleccions al Parlament de Catalunya 2010 hi va haver 91.631 vots en blanc, i 7 partits van superar en vots el vot en blanc, a les eleccions municipals 2011 a Malgrat de Mar hi va haver 291 vots en blanc i 5 partits van superar en vots el vot en blanc.
En el darrer Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya ens diu que només el 27% dels ciutadans creuen que les eleccions més importants que es celebren són les del Parlament de Catalunya, i un 13,4% creu que són les eleccions municipals. Però també el 37,5% dels ciutadans de Catalunya creu que les més importants són les eleccions generals al Congrés dels Diputats. I per tant, segur que molta gent no va a votar a les eleccions al Parlament de Catalunya i a les eleccions municipals perquè creuen que aquestes institucions no són prou importants. I això és un dels factors que explica el 70,30% de participació en les eleccions generals al Congrés de Diputats de 2008 a Catalunya.
Alguna altra explicació entre la diferència de la participació electoral en les diferents eleccions (en concret entre les eleccions generals i les autonòmiques) és la falta d’un partit polític de referència per una part de l’electorat. Un exemple clar és el comportament electoral dels votants del PSC, en concret del seu sector “espanyolista” (majoritàriament castellano-parlants i no nascuts a Catalunya) que troba en les eleccions estatals un referent per anar a votar (PSOE) però que no troba un partit d’esquerres i espanyolista a les eleccions autonòmiques (després de l’actitud del PSC amb l’Estatut i el govern catalanista amb ERC i ICV). Només el 51,52% de la gent que va votar al PSOE el 2008 a les generals va votar al PSC a les eleccions autonòmiques.
Amb algunes d’aquestes dades intento explicar que hi ha més factors que influeixen en els ciutadans a l’hora d’anar a votar, a part del descontent general amb els dirigents dels diferents partits polítics o la greu situació econòmica que pateix el nostre país.
Quines solucions podem aportar per tal de millorar els índexs de participació a les eleccions? Doncs per exemple una reforma del sistema electoral que apropi electors i elegits i que sigui més proporcional, el funcionament democràtic dels partits polítics, limitació de les despeses de les campanyes electorals, ampliar els dies i horaris de les votacions, o la pràctica més freqüent de referèndums per consultar a la ciutadania sobre els afers de major rellevància. “
Xavier Roger i Anglada
Estudiant de Ciències Polítiques
