Aquesta setmana, CiU i ERC traslladaven al PSC, ICV-EUiA i CUP la Proposta de “Declaració de Sobirania”, amb l’objectiu de que es treballi entre els 5 grups i s’aprovi al Ple del Parlament del proper 23 de gener.
En l’esborrany es diu que el Parlament de Catalunya “acorda declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic” i que s’inicia un “procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir com a plasmació del dret a l’autodeterminació dels pobles” amb l’objectiu de “fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou Estat dins el marc Europeu”.
Als mitjans de comunicació es parla de que amb aquesta declaració, a Catalunya s’obre un procés constituent (si és que ja no està obert). Jo em pregunto perquè només obrim un procés constituent (i no més d’un), o en resum, perquè el procés constituent no va més enllà de l’àmbit nacional i serveix per plasmar reivindicacions socials i democràtiques?
Si Catalunya és un subjecte polític i presuposem que és una nació (perquè té el desig d’autogovernar-se a ella mateixa assumint un sistema de govern multinivell) que vol esdevenir un Estat, perquè no pot ser Catalunya un subjecte polític que té el desig d’aturar els desnonaments, de ser radicalment democràtic, de mantenir una sanitat i una educació públiques i de qualitat, d’apostar per un model productiu i per una societat del coneixement?
I perquè una qüestió tant trascendental surt només de les negociacions entre CiU i ERC, i es presenta un text redactat a la resta de grups i no es dialoga abans de redactar-lo amb els moviments socials o les entitats que fa anys que treballen des de diversos àmbits? Parlaríem de la idea de “Constitucions sense pares” (Martínez Dalmau).
Trobem casos com el d’Equador, on els moviments socials participaven en el procés constituent des de fora (amb mobilitzacions i accions col·lectives a l’espai públic) i des de dins (essent membres de l’Assemblea Constituent).
Per tal de “forçar” aquesta Assemblea Constituent, podem recordar el cas de Colòmbia, amb la campanya de “La Séptima Papeleta” (recomano lectura de la campanya, molt ben ideada), on el 86% dels electors es van pronunciar a favor d’aquesta introduint una papereta més a la urna apart de les 6 de les eleccions (locals, presidencials, etc.). Això va obligar a la constitució per decret presidencial de la “Asamblea Constituyente”. Aquesta va ser declarada constitucional per la Cort Suprema de Justícia, que va considerar que era “una manifestació legítima del poble com a constituent primari”.
I això és el que caldria recordar. Que el poble, és el constituent primari.
Recomano:
- -“Per una Assemblea Constituent. Una solució democràtica a la crisi” de Marco Aparicio, Antonio de Cabo, Marcos Criado, Rubén Martínez, Albert Noguera i Robert Viciano.
- –“Colpisme, democràcia i processos constituents” de Gerardo Pisarello i Jaume Asens.
- –“Independència: més enllà de l’Estat propi” d’Ivan Miró.
- –“¿Qué es un proceso constituyente?” Asambleas Ciudadanas Constituyentes.
- –“Hoja de ruta para el Proceso Constituyente” Apoyo ciudadano al 25-S.
Xavier Roger Anglada 