La mobilitat de persones del seu lloc d’origen al seu destí (la immigració) té com a principal motivació la obtenció d’una feina per poder donar solució a la seva situació personal, i posteriorment, a la seva situació familiar. Els factors més importants que afecten al grau d’inserció al mercat de treball són el sector econòmic i les condicions de treball als quals es dirigeixen, més que no pas la procedència geogràfica de la persona.
En els darrers 12 anys, la immigració ha estat un dels temes més problemàtics en la opinió de la societat espanyola. Davant la pregunta de quin eren els tres principals problemes que existeixen a Espanya, en les enquestes del CIS se’ns mostrava com aquesta percepció de la immigració com un problema variava segons el moment. L’any 2000 un 6,5% dels ciutadans considerava que la immigració era un dels tres principals problemes d’Espanya, l’any 2006 aquesta opinió s’extenia fins al 59,2% de la ciutadania, i baixava fins al 5,9% al setembre del 2012.
Els motius de la singularitat d’Espanya pel que fa al seu flux d’immigració tant elevat són una taxa de creixement econòmic superior a la mitjana europea dels anys 2000 a 2008, però específicament la dinàmica que va tenir el sector de la construcció, que actuava com a motor de la economia i del creixement i que exigia una gran quantitat de mà d’obra per dur a terme les seves activitats. De l’any 1994 al 2001 es van crear 3.700.000 llocs de treball a Espanya, dels quals només 500.000 van ser ocupats per estrangers, però de 2001 a 2008 es van crear 4.500.000 llocs de treball, dels quals més de la meitat (2.365.700) eren ocupats per estrangers. De l’any 2001 al 2008, tot i que es creïn 2.170.000 llocs de treball, només es va reduir en 168.500 els aturats espanyols, degut a que es va incrementar en 2.000.000 la població activa d’espanyols. I pel que fa als estrangers, hi va haver augment de 2.760.000 de població activa estrangera, dels quals 2.365.000 van obtenir un lloc de treball, però 395.000 es van quedar en situació d’atur.
El principal efecte de la immigració en el mercat de treball no ha sigut tant aportar treballadors sinó també resoldre els desajustos del mercat laboral. Els immigrants van ocupar llocs de treball pels quals era difícil trobar mà d’obra, sobretot en alguns sectors com la construcció, l’agricultura o els serveis, que no requerien una alta qualificació i que tenien un cost relativament baix. Per tant hi ha una correlació entre el tipus i la quantitat del creixement econòmic d’Espanya i l’arribada de la immigració. La immigració ha generat un efecte de mobilitat ascendent dels treballadors espanyols. Del 2001 al 2008, el percentatge de treballadors espanyols que estaven al sector de la direcció d’empreses i administració pública va passar del 7,8% al 8,2% i al sector de treballs no qualificats va baixar del 13,7% al 11,6%. Pel que fa als treballadors immigrants, del 2001 al 2008 el percentatge dels treballadors espanyols que estaven al sector de la direcció d’empreses i a l’administració pública va baixar del 10’1% al 4%, i al sector de treballs no qualificats va pujar del 31,2% al 33,8%
Entre el 1998 i el 2008, Espanya va absorbir 4’5 milions dels 10 milions de nous ciutadans estrangers residents a la UE-15, és a dir, gairebé la meitat del total. El 2009, la població estrangera resident ja representava el 12,3% de la població total. Es tracta d’una de les taxes més elevades entre els països de la Unió Europea, només superada per Luxemburg, Letònia, Xipre i Estònia.
Per obtenir una fotografia més visual del col·lectiu immigrant, resulta més aclaridor dividir-lo en dos blocs principals. El primer, format per un milió de persones, conforma el que podríem anomenar la immigració “rica”. Es tracta de ciutadans del nord o el centre d’Europa que instal·len la seva residència a Espanya –preferentment a la costa mediterrània– per la seva jubilació i que busca un entorn de més qualitat de vida i de preus més baixos. D’altra banda, s’inclouen en aquest bloc la població activa estrangera amb ingressos superiors als 2.000 euros mensuals, que pertanyen a una categoria professional de directius, tècnics, professionals científics o intel·lectuals en empreses nacionals, multinacionals, o universitats.
Però el gruix de la immigració, i que explica la intensitat del fenomen en els anys recents, és el bloc format pel grup d’actius amb uns ingressos mensuals que són inferiors a 2.000 euros. En general, es tracta d’immigrants que han acudit a Espanya amb la intenció de treballar-hi, però sense contracte previ.
La taxa d’atur dels estrangers, al voltant del 30%, apunta que es mantindrà en nivells elevats en els pròxims anys. La diferència del percentatge respecte dels treballadors nacionals, que havia estat d’entre 2 i 5 percentuals en el període de fortes entrades d’immigrants, ha arribat actualment a assolir els 13 punts percentuals. Les perspectives futures de la immigració a Espanya estan molt condicionades per l’evolució de l’economia espanyola.
Quina és l’impacte que té la crisi econòmic en les relacions entre la immigració, el mercat de treball, el sistema de prestacions socials i la hisenda pública? En els anys de creixement econòmic, prop del 50% del superàvit de les finances públiques (uns 5.000 milions) corresponia a l’aportació de la immigració. Les persones immigrants absorbien el 5,4% de la despesa pública (18.618 milions) i aportaven el 6,6% dels ingressos (23.402 milions). Les projeccions fetes calculen que a finals de la dècada actual (cap al 2020) aquest saldo positiu es reduirà a uns 1.5000 milions anuals.
L’arribada de població jove activa d’altres països és una de les opcions més ràpides i simples de frenar temporalment el procés d’envelliment de la població espanyola, que pot permetre garantir la sostenibilitat del sistema actual i futur de seguretat social. L’augment de l’esperança de vida i la baixa taxa de natalitat registrada a partir dels anys 80 tenen un impacte molt important al sistema de seguretat social, ja que cada vegada més es redueix la proporció de persones actives i persones inactives. La immigració pot endarrerir gairebé cinc anys l’entrada en dèficit del sistema de pensions espanyol, del 2023 al 2028, donant per tant més marge de temps per abordar les reformes necessàries per garantir la sostenibilitat del sistema de seguretat social del futur. Fins al 2045 els immigrants contribuiran de manera positiva a les finances del sistema, en part perquè les seves pensions seran de menor quantia, ja que han tingut una base de cotització més baixa.
Davant de l’escenari actual, ens trobem amb una gran paradoxa:
Les estadístiques demogràfiques dels darrers anys ens mostren com la taxa de natalitat és cada vegada més baixa, l’esperança de vida és cada vegada més alta, i hi ha hagut una incorporació de la dona al món del treball. Si bé la incorporació de la dona al món laboral i l’augment de l’esperança no haurien de tenir marxa enrere, la taxa de natalitat és un indicador demogràfic que podria augmentar gràcies a la immigració, i que milloraria la sostenibilitat del futur mercat de treball i evitaria una piràmide de població inversa.
Però també és cert que s’apunta que hi ha una gran part de la població activa que està a l’atur, i que no hi ha perspectiva que pugui trobar feina fins d’aquí a molts anys, per no dir mai. I la gran majoria d’aquests és possible que hagin de ser persones que van immigrar al nostre país. Segurament la raó és que els sectors econòmics on treballaven (construcció, agricultura…) han tingut una gran davallada en el pes de l’economia, i que segurament ara molts ciutadans espanyols que abans no estaven disposats a treballar a aquests sectors, ara sí que hi estarien disposats..
Els reptes del futur doncs són diversos: la millora dels nivells educatius dels joves immigrants per tal de poder-los incorporar als sectors productius del mercat laboral, que el possible retorn dels immigrants al seu país d’origen tingui el menor impacte negatiu possible en el mercat de treball (perquè pot ser que marxin els més formats i amb major nivell de renda), vetllar per una distribució més homogènia de la població immigrant per tot el territori per evitar la concentració en determinades zones, i el reforçament dels mecanismes de mobilitat social que garanteixin una igualtat d’oportunitats real per a tothom amb independència de la seva cultura, ètnia, religió o origen social.
Xavier Roger Anglada 