El comportament electoral als referèndums

Ens els darrers mesos he estat treballant en analitzar quins són els principals factors que afecten al comportament electoral dels ciutadans als referèndums. Després d’haver llegit desenes d’articles acadèmics i capítols de llibres,i de consultar diferents dades, vaig començar la redacció del treball que aquesta tarda he entregat a la consergeria de la Facultat.

Al llarg d’aquests mesos he tingut la oportunitat d’aprendre sobre un tema que m’ha enganxat, que no ha sigut gens feixuc i que em serà molt útil per analitzar tots els referèndums que hi hauran en el futur, tant al nostre país com arreu del món.

Als que el vulgueu llegir el treball, hi trobareu un repàs dels referèndums celebrats a Espanya, podreu veure diferents factors que condicionen el vot dels ciutadans en els referèndums (el vot de segon ordre, el context econòmic, la campanya electoral, la posició dels partits…), com també un últim apartat on relaciono alguns factors teòrics amb com poden afectar el proper 9 de novembre.

Podeu consultar el treball aquí –> El comportament electoral als referèndums.

Els primers referèndums de 2014 a Suïssa

A Suïssa entre 2011 i 2014 ja han fet 27 referèndums dividits en 10 jornades electorals, i ahir 9 de febrer se’n van celebrar 3, en el que va ser el primer diumenge de l’any 2014 de referèndums, i veient els precedents, segurament no sigui l’últim de l’any. Els resultats van ser:

El primer, per reduir la cobertura pública de l’avortament i que passés a ser privada (amb excepció del cas de violació), va ser rebutjat amb un 69,8% de vots en contra i un 30,2% de vots a favor.

El segon, sobre el finançament i desenvolupament de l’estructura ferroviària, aprovat amb un 62% dels vots a favor i un 38% en contra.

El tercer, aprovat per un ajustat 50,3% dels ciutadans i rebutjat pel 49,7%, que obliga a que el govern suís haurà de posar les mateixes limitacions d’entrada als treballadors europeus que als de la resta del món. Desglossat per cantons, el resultat d’aquest últim es va distribuir així:

via @electionista

El mapa de partits català del futur: debat sobiranista i regeneració

No fa ni un any de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que van donar una victòria clara a Convergència i Unió (tot i la pèrdua de 12 escons), i el mapa de partits català dibuixat a les diferents enquestes dels darrers mesos ja li han arrebatat aquest lideratge, i apunten a un empat de CiU i ERC en nombre de diputats, rondant entre els 35 i els 40 diputats cada un.

Les eleccions del 25 de novembre del 2012 van destacar per la caiguda de Convergència i Unió (-12) i del PSC (-8), i per l’ascens d’ERC (+12) i Ciutadans (+6). Els traspassos de vots més destacats van ser de CiU a ERC i del PSC a Ciutadans i ICV-EUiA.

Tot i els grans canvis en l’arc parlamentari degut al canvi de vot dels ciutadans amb només 2 anys de legislatura, els canvis de vot s’han produït dins dels mateixos blocs que operen a la política catalana: el bloc sobiranista (format per partits que opten per la independència de Catalunya), el bloc de la “tercera via” (format pels partits que opten per canviar les relacions amb l’Estat espanyol) i el bloc dels partits unionistes (format pels partits que opten per seguir amb la relació actual).

El canvi de correlació de forces que va produir les eleccions del 25 de novembre de 2012 fa que el bloc sobiranista passi de 76 (62 de CiU, 10 d’ERC i 4 de Solidaritat) a 74 diputats (50 de CiU, 21 d’ERC i 3 de la CUP), que el bloc de la tercera via passi de 38 (28 del PSC i 10 d’ICV-EUiA) a 33 (20 del PSC i 13 d’ICV-EUiA), i que el bloc unionista passi de 21 diputats (18 del PP i 3 de Ciutadans) a 28 diputats (19 del PP i 9 de Ciutadans). La mobilitat de vots d’un bloc a l’altre ha sigut poc rellevant, però no en canvi la mobilitat de vots dins dels propis blocs.

I el denominador comú dels canvis de vot dins dels propis blocs que marquen el debat polític (el procés sobiranista) és el canvi de preferència de partits grans que han tingut responsabilitats importants de govern (CiU, PSC i PP) per partits que han efectuat relleus de lideratge (ERC i ICV-EUiA) o que no tenen experiència de govern (Ciutadans i la CUP). L’ERC de Junqueras va fer el 2011 el relleu de Puigcercós, i Herrera va fer el relleu de Saura com a cap de cartell el 2010.

Les darreres enquestes segueixen amb aquesta tendència, canviant una mica el sentit dels traspassos de vots. L’última d’El Periódico de 28 d’octubre en detecta del PSC a Ciutadans (11,7% dels votants propis), del PP a Ciutadans (28,9% dels votants propis), del PSC a ICV-EUiA (9.7% dels votants propis), i de CiU a ERC (24,4% dels votants propis).

*La idea de mobilitat de vots dins els blocs segons la posició en el debat sobiranista l’extrec de l’article “Un any després (i II). Un país escindit?” d’Oriol Bartomeus. L’autor feia la comparativa agafant com a referència enquestes dels anys 2004 i 2013, en el meu cas, mitjançant resultats electorals de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 i 2012.

I tu, a quin mitjà de comunicació votes?

Quan hi ha eleccions, els ciutadans tenim la possiblitat d’anar al nostre col·legi electoral i introduir una papereta d’un partit o coalició a l’urna. Però quanta informació rebem directament dels partits o coalicions, sense comptar la que passa primer pels mitjans de comunicació? Per la immensa majoria de la població, molt poca. Pocs ciutadans assisteixen a mítings polítics o conversen amb representants o candidats. Per tant, la gran majoria de la informació política que reben es projecta a través dels mitjans de comunicació. La ràdio, la televisió i els diaris segueixen sent líders en aquest àmbit. Així doncs, ens identifiquem amb partits o coalicions; o ens identifiquem amb mitjans de comunicació? Som del PSC, ERC o PP; o som de La Vanguardia, RAC1, El País o TV3?

Immersos doncs en una democràcia mediàtica, resulta imprescindible guanyar la batalla mediàtica per guanyar la batalla política i electoral.

Agafant l’enquesta post-electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 elaborada pel CIS, agafant les dades de consum de mitjans de comunicació i creuant-les amb el record de vot a les eleccions 2012, podem trobar la relació entre mitjans de comunicació i vot.

Ràdios

Els electors de CiU opten majoritàriament per escoltar RAC1 (43,9%) i Catalunya Ràdio (33,2%).

Els electors d’ERC opten majoritàriament per escoltar RAC1 (45,1%) i Catalunya Ràdio (39,6%).

Els electors del PSC opten majoritàriament per escoltar la Cadena SER (50%), i alguns RAC1 (13%), Onda Cero (11,5%) i Catalunya Ràdio (10,7%)

Els electors del PP opten majoritàriament per escoltar Onda Cero (47,4%), la COPE (27,2%), RNE (9,8%), Catalunya Ràdio (5,3%) i Radio Intereconomia (4,7%).

Els electors d’ICV opten per escoltar Catalunya Ràdio (30,5%), la Cadena SER (25,3%) i RAC1 (21,7%).

Els electors de Ciutadans opten per escoltar Onda Cero (32,8%), la Cadena SER (21,8%), RAC1 (8,3%),  i la COPE (6,4%).

Els electors de la CUP escolten majoritàriament RAC1 (59,7%), Catalunya Ràdio (13,5%) i la Cadena SER (9,1%).

Televisions

Els electors de CiU veuen majoritàriament TV3 (76,3%), 8TV (6,7%), TVE1 (4,6%) i Antena3 (4%).

Els electors d’ERC veuen majoritàriament TV3 (78,3%), 8TV (4,7%), Antena3 (4,4%) i La Sexta (4%).

Els electors del PSC veuen TV3 (27,3%), TVE1 (24,5%), La Sexta (17,3%), Telecinco (11,8%) i Antena3 (10%).

Els electors del PP veuen TVE1 (30,3%), Telecinco (15,4%), Antena3 (15%), TV3 (12,2%) i Intereconomia (11,6%).

Els electors d’ICV veuen majoritàriament TV3 (59,1%), La Sexta (7,4%), com també Antena3 (4,9%), Cuatro (4,7%), TVE1 (4,4%) i Telecinco (4,2%).

Els electors de Ciutadans veuen TV3 (19,9%), TVE1 (19,1%), Telecinco (14,4%) Antena3 (13,6%) i La Sexta (12,7%).

Els electors de la CUP veuen majoritàriament TV3 (78,3%), al 3/24 (3,8%), o Telecinco (3,5%).

Diaris

Els electors de CiU llegeixen La Vanguardia (52,9%), El Periódico (20,3%), el Diari ARA (8,5%) i El Punt-Avui (8,5%).

Els electors d’ERC llegeixen El Periódico (29,2%), el Diari ARA (24,7%), La Vanguardia (19,9%) i el Punt-Avui (8,6%).

Els electors del PSC llegeixen El Periódico (34,8%), El País (27,3%) i La Vanguardia (17,7%).

Els electors del PP llegeixen La Vanguardia (34,1%), El Periódico (14%), El Mundo (10,6%) i La Razón (7,9%).

Els electors d’ICV llegeixen El Periódico (27,4%), La Vanguardia (23%), i El País (18,1%).

Els electors de Ciutadans llegeixen La Vanguardia (23,4%), El Mundo (21,3%), El Periódico (20,5%) i El País (8,1%).

Els electors de la CUP llegeixen el Diari ARA (31,3%),  La Vanguardia (15,2%), El Punt-Avui (11,8%) i El Periódico (9,3%).

Una radiografia de l’electorat d’ERC el passat 25 de novembre

Ahir el professor Lluis Orriols publicava algunes dades sobre l’electorat d’ICV-EUiA a un article al diari “El País”.

A partir de l’enquesta post-electoral de les eleccions catalanes de 2012 elaborada pel CIS, utilitzant el record de vot per creuar les dades, he pogut descobrir algunes de les particularitats de l’electorat que el passat 25 de novembre va votar ERC.

ERC té l’electorat que menys creu que el seu partit és el més capacitat per fer front a l’atur (43,1%), seguit del PSC (45,5%), Ciutadans (46,2%), PP (46,7%), ICV-EUiA (47%), la CUP (59,7%) i CiU (62,8%).

ERC té l’electorat que més creu que el seu partit és el més capacitat per gestionar l’autogovern de Catalunya (el 76%), seguit per la CUP (68,2%), CiU (65,4%), Ciutadans (46,8%), el PSC (43,6%), el PP (35,6%) i ICV-EUiA (33%).

ERC té l’electorat que més creu que el seu partit és el més capacitat per gestionar el finançament de Catalunya (70%), seguit de CiU (67,7%), de la CUP (54%), el PSC (45,4%), el PP (43,2%), Ciutadans (42,6%) i ICV-EUiA (36,2%).

ERC té l’electorat que més creu que el seu partit és el més capacitat per gestionar la llengua catalana (78,8%), seguit de la CUP (71,4%), CiU (64,8%), Ciutadans (46%), el PSC (41,5%), el PP (36,6%) i ICV-EUiA (31,4%).

Alt seguiment de la campanya: ERC 73,2% dels electors van seguir amb molt d’interès o bastant d’interès, el percentatge més alt de tots els partits, seguits de la CUP (72,8%).

Alt seguiment de la campanya per la ràdio: 33,2% dels electors van seguir la campanya durant tots o quasi tots els dies de campanya, la xifra més alta, seguits pels electors de Ciutadans (30,6%) i CiU (292,%).

Quina premsa llegeixen els electors d’ERC? : El Periódico (29,2%), Diari ARA (24,7%), La Vanguardia (19,9%), El Punt-Avui (8,6%) i El País (3,4%).

Quina televisió veuen els electors d’ERC? : TV3 (78,3%), 8TV (4,7%), Antena 3 (4,4%), La Sexta (4%)

Quina ràdio escolten els electors d’ERC? RAC1 (45,1%), Catalunya Ràdio (39,6%), Cadena SER (4,7%).

Els votants d’ERC fan un alt ús d’internet (83,3% dels electors han utilitzat internet en els darrers 12 mesos).

Alt ús de les xarxes socials: 66,7% dels que han utilitzat internet en els darrers 12 mesos tenen una compte a Facebook, i el 30% a twitter (el que més, empatat amb la CUP).

Els electors d’ERC van seguir el debat entre els 7 candidats (63,2% dels electors van veure el debat sencer o una part), la xifra més alta dels partits.

El 93% dels electors són nascuts a Catalunya, és el partit que més nascuts a Catalunya té.

El 86,6% dels electors es considera nacionalista català, és el partit que més en té.

El 62,5% dels electors es sent únicament català, és el partit que més en té.

El 48’5% dels seus electors es consideren entre el 3 i el 4 a l’escala ideològica esquerra-dreta, el 35’7% es consideren entre l’1 i el 2, l’11’8% es consideren entre el 5 i el 6, i el 0’7% es consideren entre el 9 i el 10. La mitjana és un 2’95 amb una desviació típica del 1’43.

Té un percentatge força alt d’electors amb estudis universitaris (el 32,7%), superat per ICV-EUiA (45,2%),  i la CUP (44,1%). Per sota, CiU (28,8%), el PP (15%), Ciutadans (17,2%) i el PSC (12,2%).

Els electors que treballen van simpatitzar poc amb la vaga del 14 de novembre: el 56,2% van anar a treballar, i només el 24,1% van fer vaga. El 45% del PSC i el 50,9% d’ICV-EUiA sí que van fer vaga.

Hi ha un nivell salarial alt en la suma de tots els membres de la llar: 19,8% tenen menys de 1200 euros nets, 35% entre 1201 i 2400 euros nets, 19,4% entre 2401 i 4500 euros, i 2% més de 4501 euros nets.

La classe social subjectiva dels electors és: Alta o mitja-alta (4,3%), mitja (63,2%) i mitja-baixa o baixa (31,5).

El sexe dels votants és: 51,2% homes i 48,8% de dones.

L’edat dels votants és: entre 18 i 34 (29,1%), entre 35 i 54 (43,2%) i més de 55 (27,6%).

Moviment 5 estrelles sí, Beppe Grillo no tant

Ahir el 30 minuts dedicava el seu programa setmanal a Beppe Grillo, líder del Moviment 5 estrelles (MoVimento 5 Stelle), amb el nom “Qui és Beppe Grillo?”.

Què és el MoVimento 5 Stelle? Un moviment que va aconseguir 8.688.545 vots al Parlament italià (el 25,55% dels vots) i 7.285.648 vots al Senat italià (23,79% dels vots), essent la força més votada del país.

Segons el propi Beppe Grillo, “il M5S non è di destra né di sinistra” (El Moviment 5 Estrelles no és de dretes ni d’esquerres). Tot i això, el 33% dels votants del M5S son ex-votantes d’il Popolo della Libertà i de la Lega Nord.

Les diferències amb els partits tradicionals d’Itàlia és l’ús d’internet per vertebrar el moviment (el seu bloc és la pàgina més visitada a Itàlia), la seva poca estructura orgànica com a partit, la seva voluntat de lluitar contra la corrupció i els privilegis dels polítics, i una nova manera d’escenificar la política.

El Moviment 5 estrelles però, va decidir no assumir les responsabilitats de governar amb el Partito Democratico de centreesquerra, desentenent-se doncs de formar govern. Aquesta decisió va ser criticada per alguns, atès que fer política és a vegades entrar en contradiccions però a canvi poder aplicar una part del programa amb què et vas presentar, però alguns pensen que va ser una decisió, ja que no es podia aliar amb cap partit tradicional, esperant (i perquè no?) que una impossibilitat de formar govern desemboqués en unes noves eleccions que permetessin al M5E augmentar el nombre de vots. Les reunions entre el Moviment 5 Estrelles i Bersani (el líder del Partito Democratico) es retransmetien per streaming i són a Youtube.

Que la retransmissió del programa “30 minuts” fos la nit de Sant Joan no va ajudar a tenir una gran audiència, i el hashtag proposat pel programa (#BeppeGrillo) era massa genèric, fet que no va permetre agrupar els teleespectadors sota la mateixa etiqueta.

La governabilitat “en tiempos revueltos”

Arran del tuit del professor Lluís Orriols “En crisis, mejor no entrar en la coalición. Y si se entra que sea de concentración.”, podem entendre millor la lògica de les negociacions entre CiU i ERC per un acord de governabilitat del país per la legislatura que ahir va començar. I és que tot i les referències retòriques a prendre decisions en favor del país i no només pensant en els futurs resultats del partit, no es pot negar que el pes de no patir desgast electoral és present a les mentalitats dels equips negociadors de cada part.

Amb dades de l’Observatori dels Governs de Coalició veiem que hi ha hagut coalicions per governar en 3 legislatures (La 2a de Pujol del 1984 al 1987, amb pacte CiU-ERC, i els dos tripartits de 2003 a 2006 i de 2006 a 2010). La resta han sigut governs de CiU en solitari, amb majoria absoluta (3) o en minoria (4).

Arribar a acords de govern implica tenir en compte diferents factors:

–El context econòmic i social.

–La composició dels altres governs (en països amb governs multinivells).

–Ideologies dels diferents partits.

–Relacions entre els diferents partits al llarg de la història recent.

Com afecten aquests factors a les negociacions actuals entre ERC i CiU?

-El context econòmic i social actual no afavoreix a que els partits que no serien el majoritari (ERC) vulguin formar part del Govern. Tot i l’horitzó de la hipotètica consulta i la necessitat d’afrontar-la amb un govern amb majoria absoluta, és cert que hi ha temors a que la responsabilitat de gestionar àrees de govern en situació de crisi econòmica desgasti un partit que tot just fa un any va efectuar una renovació i que ha aconseguit en un any pujar dels 8-9 diputats que els donaven les enquestes abans de l’entrada de Junqueras a tenir 21 diputats. També entenem la pressió de CiU perquè ERC entri al govern, manera de compartir el desgast i no patir-lo en solitari. Tot i això, en càlculs racionals, el més rendible per CiU és governar en solitari: màxim poder per només un partit.

-La majoria absoluta del PP és un factor que hauria de posar facilitats per arribar a tenir un govern amb majoria absoluta, la necessitat de contrastar la majoria absoluta al govern espanyol amb una majoria absoluta al Parlament de Catalunya contraposaria de manera més clara el “xoc de trens” i de legimitats polítiques.

-Les ideologies dels diferents partits (i les seves denominades “cultures de govern”) difereixen força en l’àmbit de les polítiques socials i la política econòmica. És cert que a cada casa hi ha diferents famílies (des del sector “socialdemòcrata” de CDC als sectors conservadors d’UDC, fins els d’ERC que apostaven per una gran coalició independentista obviant les diferències en l’eix social fins als partidaris de la socialdemocràcia més radical). Uns pressupostos molt restringits i la necessitat d’ajustar 4.000 milions al proper pressupost obliguen a posar al centre del debat la política econòmica, on la negociació serà llarga.

–Les relacions entre CiU i ERC sembla que s’estan treballant des d’un temps ençà, però la “decepció” de CiU amb els pactes de govern d’ERC amb el PSC i la pressió d’alguns membres destacats d’ERC (sobretot aquells que havien tingut vinculació amb els governs tripartits) fa que no hi hagi confiança plena entre els dos partits. La renovació d’ERC amb Oriol Junqueras i Marta Rovira, i l’aposta de CiU per la “transició nacional” fa que s’hagin anat teixint complicitats en els darrers mesos.

Valoració del 25N

El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest passat 25 de novembre no han deixat a ningú indiferent. Hi hagut un resultat ben diferent al que apuntaven les diferents enquestes publicades als mitjans de comunicació.

De ben segur que el més sorprenent per tothom és la caiguda de Convergència i Unió fins als 50 diputats, que en tenia 62 abans de les eleccions i demanava arribar a la majoria absoluta, que equival a 68 o més diputats.

A partir d’aquí, hi ha diferents aspectes a valorar:

-Hi ha hagut una participació molt alta. A què és degut? En primer lloc a la importància d’aquestes eleccions en concret, les del Parlament de Catalunya del novembre de 2012, degut a que l’electorat ha percebut que s’estava decidint quin seria el futur nacional de Catalunya. En segon lloc a la importància que han adquirit les eleccions al Parlament de Catalunya. Normalment les eleccions catalanes no eren les eleccions més importants per als catalans, ho eren les eleccions generals, però segons l’enquesta del CEO això ha canviat.I en tercer lloc i de manera més residual, per l’aparició d’una opció política que tenia molts dels seus electors en l’abstenció (la CUP).

Font: CEO

-L’alta participació produïda perquè no hi ha hagut abstenció diferencial ha provocat la mobilització d’aquells que no anaven a votar a les eleccions generals, sobretot dels votants partidaris de la unió a qualsevol preu entre Catalunya i Espanya. Això comporta que els votants del PP que van a votar a les generals però s’abstenen a les autonòmiques també hagin anat a votar, compensant d’aquesta manera la fuga de vots que el PP català ha tingut cap a Ciutadans, un dels grans guanyadors de la nit. El PP català volta els 600.000 electors a les eleccions generals, i amb la fuga de vots cap a Ciutadans, surten el quasi mig milió de vots obtinguts el passat diumenge.

–Càstig a la gestió econòmica del govern perquè la ciutadania percep que la seva situació econòmica personal ha empitjorat. Ha augmentat l’atur, s’han castigat als treballadors públics, als estudiants, i els serveis públics han patit una forta retallada pressupostària que no ha servit per solucionar els problemes econòmics de la ciutadania. Percepció que l’esquerra pot frenar aquestes polítiques, i per això l’augment d’ERC, ICV-EUiA i les CUP.

Font: CEO

Els partits catalans a 2 setmanes del #25N

Avui 12 de novembre ja hem passat el primer cap de setmana de campanya. Degut a la jornada de reflexió i que a partir del divendres 23 a les 12 de la nit ja no es podrà fer campanya oficialment (cosa que queda una mica absurda al 2012, en plena era 2.0), serà el primer dels dos caps de setmana de campanya electoral.

Al Diari Ara, el politòleg Xavier Fernández i Marín publica un article sobre les diverses enquestes que s’han publicat recentment, i aplica una fórmula per tal de fer una predicció de quin serà el resultat electoral del 25N. El resultat és la següent imatge:

A partir d’aquí, com arriben els diferents partits que aquesta “enquesta d’enquestes” diu que entraran al Parlament?

–CiU serà la clara guanyadora de les eleccions, amb una diferència que pot arribar a més que triplicar a la segona força, convertint-se en el partit hegemònic de la política catalana, aprop de la majoria absoluta i amb l’oposició dèbil i molt fragmentada. De les diferents enquestes publicades, però, poques els donen la majoria absoluta, tot i que en aquesta ocasió CiU la demani, a diferència de les darreres. Les enquestes els donen de mitjana 64-66 diputats. Entenc que el President Mas al convocar eleccions va pensar que les convocaria en un moment en què podria aconseguir majoria absoluta, basant-nos en la teoria que pels governs, el fet de poder convocar eleccions anticipades els pot suposar un avantatge, doncs poden fer-ho en el moment polític que creuen que els pot ser més favorable perquè els ciutadans els votin. Però sembla que alguna cosa els ha fallat.

–El PSC segueix en caiguda lliure. A finals de setembre les enquestes encara els donaven una mica més de 20 diputats, però potser la demoscòpia ha començat a assumir que no hi haurà tant vot socialista ocult, sinó que realment anirà a l’abstenció o hi haurà una fuga de vots cap a TOTES direccions (perden cap a CiU, PP, ICV, ERC i C’s). Les enquestes més recents ja apunten cap als 17-18 diputats.

–El PP sembla que aguantarà el càstig a l’incompliment de promesos de Rajoy i manté els 18 diputats del 2010. La polarització de la campanya entre independentisme i unionisme els ha afavorit, fidelitzant el vot i esgarrapant vots de CiU i PSC que no volen la independència. Basen la seva campanya en la crítica al radicalisme d’Artur Mas, i portaran quadres del Partit Popular d’arreu d’Espanya, per mobilitzar aquells que els van votar a les eleccions generals de l’any passat.

–ICV té un lleuger increment, però poc destacat atenent el context econòmic actual. Agafa empenta a la provincia de Barcelona, però no aconsegueix augmentar suports a les altres 3 circumscripcions. Segons les enquestes estan sobre els 12-13 diputats, amb vots provinents del PSC, però darrerament també perdent vots cap a les CUP.

–ERC cotitza a l’alça, després que la renovació de l’octubre de 2011 amb Oriol Junqueras suposés l’inici d’una remuntada (a la campanya del 2010 deien que volien un #ERCmuntada). S’ha situat 2a en intenció directa de vot, tot i que a l’hora de fer l’estimació, han cregut que les seves forces competidores més properes (PSC i PP) tenien molt vot ocult. El candidat, Oriol Junqueras, està molt ben valorat, competint i a vegades superant al candidat de CiU, Artur Mas. Les enquestes els donen entre 15 i 19 diputats.

–Ciutadans té previsió de doblars el número de diputats, passant dels 3 actuals als 6-7 que diuen les enquestes. Han penetrat bé a la província de Barcelona, d’on sempre han tret els escons, d’on fidelitzen bé els seus votants i en capten de nous del PSC i del PP.

Funky debats polítics

Dijous fèiem la segona classe del “Curs d’Especialització en Direcció de la Comunicació d’una Institució” titulada “Funky institution, innovar a l’hora de comunicar”, a càrrec de Lluís Pastor (professor de la Facultat de Comunicació de la Blanquera i de la UOC). Per cert, ens podeu anar seguint pel hashtag #curscomunica.

En la seva classe ens va exposar el seu model d’universitat pel segle XXI: la Funiversity (universitat divertida). Va començar amb la frase“La formació en el segle XXI serà ENTRETINGUDA o no serà”. La universitat s’ha mantingut igual que quan es va formar (al segle XI), mentre que la resta de coses han patit una transformació particular (els mitjans de transport, la roba, la salut…). La base teòrica d’això és que segons la seva opinió, l’entreteniment és la força més important de la societat contemporània.

Ens va parlar també del cas de la política, posant èmfasi sobretot en què la política europea en època de campanya electoral no sap atraure a la gent perquè no és entretinguda. Com ho hem de fer perquè la gent s’interessi? Mirem què fan als Estats Units, on els 3 debats presidencials entre Obama i Romney són un espectacle televisiu. Els tres debats tenen un format diferent:

-El primer debat amb els candidats de peu, amb un faristol davant, a una certa distància, amb el moderador davant i darrere del moderador un gran auditori que no pot participar del debat.

-Al segon debat, els candidats asseguts a un tamboret (però que es poden posar drets i moure’s), amb públic al voltant ben aprop que pot intervenir i fer preguntes.

-Al tercer debat (que encara no s’ha fet), els dos candidats asseguts a una taula, amb el moderador al mig, en què estan molt aprop i quasi bé es poden tocar (assegurant així un cara a cara de veritat), i on el públic no intervé.

I perquè ho fan tant entretingut? Perquè només entretenint a la gent es pot fer-los arribar el missatge. I quin impacte té això? El primer debat Obama-Romney va tenir una audiència de 67 milions de persones , i es va convertir en l’esdeveniment més tiutejat de la història dels Estats Units al generar més de 10 milions de tweets. El segon debat va tenir una audiència de 65,6 milions d’espectadors.

I a Catalunya? L’últim debat a TV3 (eleccions generals de novembre de 2011) va tenir una mitjana de 256.000 espectadors i el 9,1% de quota, i va generar 14.200 piulades. I el debat entre candidats a la presidència de la Generalitat de novembre de 2010 va tenir una mitjana de 612.000 espectadors, un 21,5% de quota.

Doncs segurament, si féssim els debats a la televisió catalana més divertits (sense oblidar la importància que tenen), aconseguiríem que molta més gent s’interessés per veure’ls i captés millor el missatge dels candidats.