Xavier Roger Anglada


Deixa un comentari

Fragmentació? Vot útil!

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya es preveu que augmenti la fragmentació del vot sobiranista. Qualsevol independentista tindrà un ampli ventall d’opcions a triar: Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, Solidaritat Catalana per la Independència, la Candidatura d’Unitat Popular (que ha anunciat avui que es presentarà) i fins i tot n’hi haurà algun que s’atreveixi amb el Partits dels Socialistes de Catalunya. Fa dues eleccions, al 2006, l’independentisme al Parlament estava representat per Esquerra Republicana de Catalunya, en solitari.

El gir que ha fet el catalanisme polític cap al sobiranisme, i les diverses escissions a partits han provocat un panorama en què el vot independentista pot anar a diverses opcions (de 5 a 6 partits).

El sistema electoral català, que estableix 4 circumscripcions de tamanys molt diferents (85 diputats per Barcelona, 17 per Girona, 15 per Lleida i 18 per Tarragona) fa que sigui relativament fàcil obtenir diputats per la província de Barcelona i força més complicat a la resta de circumscripcions.

La previsible fragmentació i el tamany de les circumscripcions tindran alguna incidència en la campanya electoral. En determinades circumscripcions (sobretot la de Tarragona i Lleida) es demanarà l’anomenat vot útil a determinades formacions polítiques: votar a un partit que no és la teva primera opció, però per por a que la teva primera opció no obtingui representació i “llencis” el teu vot, confies el teu vot a la teva segona preferència. En circumscripcions petites, quan un partit minoritari es preveu que no tingui prou vots per aconseguir un escó, l’elector pot optar per un partit més gran. És per això que com més grans són els partits, més percentatge de gent que els té simpatia els acaba votant. En canvi, amb els partits més petits, tot i que hi hagi votants que els hi tinguin simpatia, opten per votar una altra opció que té més possibilitats d’obtenir representació. El típic cas de vot útil és quan a les eleccions generals el PSOE té possibilitats de guanyar les eleccions i una part dels votants d’Izquierda Unida passen a votar el PSOE per tal que no guanyi el Partit Popular.

És per això que és molt probable que a les províncies de Lleida i Tarragona, els partits independentistes minoritaris no obtinguin representació. A Tarragona, Solidaritat va quedar-se a pocs vots de treure un diputat a la província de Tarragona, que segurament no podrà treure aquesta vegada degut a la recuperació d’ERC i la presència de la CUP. I a Lleida, que on només hi ha 15 escons per repartir, acostuma a necessitar-se aproximadament (depèn de la fragmentació) entre un 6 i un 7% dels vots, quasi el doble que a Barcelona. Per això, entre d’altres, serveixen les enquestes preelectorals: perquè els ciutadans vegin quina força tenen els diferents partits, i puguin veure la possible utilitat del seu vot.

Amb dades d’una enquesta postelectoral de 1979, podem veure com afecta el tamany de la circumscripció al vot a partits amb qui el votant hi té molta simpatia: A les circumscripcions amb més de 5 diputats, els electors que tenen un gran de simpatia màxim amb el Partit Comunista, un 52% d’aquests els va votar. I a les circumscripcions de 3 o 4 diputats (on el Partit Comunista tenia quasi impossible obtenir un diputat), aquesta xifra es redueix a més de la meitat (passa a un 25%).

Amb els electors que expressen una simpatia màxima amb Alianza Popular, passa el mateix. A les circumscripcions de 6 o més diputats, només el 37% dels que tenen una simpatia màxima per Alianza Popular els va acabar votant. I quan preguntem a electors de circumscripcions de menys de 6 diputats, la xifra es redueix al 19%

 

  Circumscripció amb

més de 5 diputats

Circumscripció de

3 o 4 diputats

Votants amb simpatia 9-10

per al Partit Comunista

52%

25%

 

  Circumscripcions amb

6 o més diputats

Circumscripcions de

menys de 6 diputats

Votants amb simpatia 9-10

per Alianza Popular

37%

     19%

 


Deixa un comentari

Preparant les eleccions anticipades (2/2)

Després de que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, digués NO al pacte fiscal en la seva reunió amb Artur Mas el passat dia 20 de setembre, el president de la Generalitat va dir que caldria una profunda reflexió a Catalunya.
Molts esperaven que convoqués eleccions anticipades després de la reunió amb Rajoy, però no va ser així (de fet, l’escenari físic, la delegació del govern de Catalunya a Madrid, tampoc semblava el millor lloc on fer-ho). És possible que les convoqui després del Debat de Política General que es durà a terme al Parlament de Catalunya entre demà dimarts 25 i dijous 27 de setembre.
Durant aquests últims dies, el President Mas ha comparegut molt sovint als mitjans de comunicació (el missatge de la nit anterior a la Diada amb el missatge institucional, l’acte institucional de la Diada, la roda de premsa després de la reunió amb Rajoy, i la rebuda post-reunió a la plaça Sant Jaume).

Per CiU seria un molt bon moment per aconseguir una majoria absoluta al Parlament, degut a debilitats dels seus 3 principals competidors electorals:
-El PSC està en caiguda lliure a les enquestes. El Congrés de renovació del PSC (que havia de donar lloc al #NouPSC) sembla que farà bons els 28 diputats de Montilla. Amb un lideratge de Pere Navarro molt discutit, que sembla que no compta amb l’ala catalanista del partit, fet que l’allunya de la centralitat política dels ciutadans, degut al seu menyspreu del sobiranisme. Amb unes eleccions convocades a 2 mesos vista, no tindrien temps tampoc de fer unes primàries amb condicions, que els impulsessin electoralment, i tot sembla indicar que sense aquest mecanisme, el candidat seria Pere Navarro (que al Baròmetre del CEO de finals de juny era conegut per només el 47,3% dels ciutadans i tenia una valoració mitjana d’un 4,77 ).
-El PP viu en la contradicció de criticar diàriament la deriva sobiranista de CiU però haver estat pactant amb ells tota mena de qüestions (pressupostos inclosos) durant 2 anys al Parlament de Catalunya. El desgast de Mariano Rajoy a la presidència del govern espanyol també influeix en els populars catalans.
-ERC sempre ha tingut una dura competència electoral amb CiU. Es pot dir que quan ERC va bé, és perquè CiU té uns mals resultats (els 23 diputats d’ERC coincideixen amb els 46 de CiU el 2003, els 10 diputats d’ERC coincideixen amb els 62 de CiU el 2010, i els 8 d’ERC a Madrid amb els 10 de CiU el 2004). Quan CiU basa el seu programa electoral en avenços nacionals (com seria que Mas plantegés l’estat propi), l’electorat que dubta entre els 2 partits acostuma a optar per CiU. Amb 1 any desde la renovació del projecte republicà liderat per Junqueras (que al Baròmetre del CEO de finals de juny era conegut per el 51,7% dels ciutadans i tenia una valoració mitjana d’un 5,27) , tampoc es poden fer miracles electoralment, i sembla que estarien sobre els 16-19 diputats.

La convocatòria d’eleccions anticipades com a resposta a la negativa del pacte fiscal apartaria del debat electoral el debat social i altres temes que no interessen a CiU que surtin a l’arena política, combinació perfecte per arrassar a les urnes.


1 comentari

Preparant les eleccions anticipades (1/2)

L’article 66 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveu que la legislatura pugui acabar si el President de la Generalitat decideix fer una dissolució anticipada del Parlament. Normalment, aquestes convocatòries d’eleccions anticipades, es produeixen perquè el govern no pot aprovar els pressupostos, no troba aliances parlamentàries que donin suport a les seves propostes, hi ha hagut algun escàndol polític, o el govern no pot complir el seu programa.

A Catalunya, cada vegada sembla més evident que la principal proposta del govern (el pacte fiscal) no es podrà dur a terme davant la previsible negativa del Govern Central, a l’espera però del que passarà a la reunió Mas-Rajoy de dijous dia 20.

Davant d’això, s’ha especulat amb diferents opcions: la convocatòria d’eleccions anticipades, la convocatòria d’un referèndum o la formació d’un govern de concentració.

Pels governs, el fet de poder convocar eleccions anticipades els pot suposar un avantatge, doncs poden fer-ho en el moment polític que creuen que els pot ser més favorable perquè els ciutadans els votin. En aquest cas, s’ha especulat molt sobre si CiU seria capaç de guanyar amb majoria absoluta aquestes hipotètiques eleccions anticipades. Tot i la difícil situació econòmica i les diferents onades de retallades que han fet, la federació nacionalista es mou en un terreny electoral que segons les enquestes va de treure un resultat similar a les eleccions del 2010. Hi ha enquestes que diuen que en pot perdre alguns, algunes que resisteix i manté els 62, i algunes que diuen que podria augmentar una mica.

La massiva manifestació de l’11 de setembre ha tingut conseqüències en l’estratègia de CiU. L’endemà de la manifestació i durant alguns dies més, el President Mas ha posat accent en la consecució d’un estat propi si la via del pacte fiscal fracassa. És aquest un intent de CiU per tal de presentar-se davant l’electorat com la gran força que pot aglutinar tot el sobiranisme? Seria per tant aquesta l’estratègia de CiU per tal d’arribar a una majoria absoluta un cop convocades les eleccions anticipades? És força probable, degut a que, de fet, remarcar que en aquestes hipotètiques eleccions l’important és l’eix nacional faria esborrar del debat la situació social del país, que afavoriria més a partits d’esquerres que remonten les enquestes i que privarien a CiU de la majoria absoluta: ERC i una part d’ICV i Solidaritat.

Davant d’això, però, l’esquerra no es pot quedar de braços plegats. L’enfonsament del PSC comandat per Pere Navarro no pot deixar el país orfe d’una alternativa d’esquerres i sobiranista alternativa a CiU. Caldrà doncs, generositat per part de tothom per sumar complicitats per multiplicar resultats electorals.


Deixa un comentari

Buscant minuts de pantalla

La setmana passada es va celebrar la Republican National Convention, on el Partit Republicà va nomenar a Mitt Romney candidat a la presidència dels Estats Units. 4 personalitats destacades: la seva dona, el seu candidat a Vicepresident (Paul Ryan), l’actor Clint Eastwood, i el candidat Mitt Romney. Aquesta convenció republicana sembla que ha donat una empenta a Romney a les enquestes, que cada vegada estan més ajustades. El discurs republicà és clar: Obama no és capaç de combatre la crisi, i per això cal un president com Romney, que ha triunfat a tot arreu on ha intervingut (a l’empresa privada o com a governador).  L’huracà Isaac, que passava per Florida, on es va celebrar la Convenció Republicana, va robar molts minuts de televisió al candidat Romney, fet que va restar impacte mediàtic als republicans. L’Antoni Bassas en feia una petita crònica al seu blog.

Avui és el 3r dia de l’altra Convenció (la Democratic National Convention). Dimarts parlava la dona d’Obama, ahir l’ex-president Clinton nominava a Barack Obama com a candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, i aquesta nit Obama farà el seu discurs d’acceptació de la nominació. El missatge també és clar: Obama necessita 4 anys més per tal d’acabar d’aplicar totes les mesures que té en ment, i és l’únic que pot garantir la igualtat d’oportunitats. L’assessor de comunicació Yuri Morejón explica quines 8 coses diuen els seus assessors a Obama.

Diuen les males llengües que el discurs d’ahir de Bill Clinton, serà dels que passaran a la història.

Els hashtags #RNC2012 i #DNC2012 tenien una pàgina de twitter pròpia, on es destacaven les comptes d’usuari dels candidats, els candidats a la vicepresidència o el partit. També hi apareixien les imatges més destacades de les convencions.

A Youtube s’han pogut seguir els mítings en directe (per exemple http://www.youtube.com/DemConvention) . Obama fins i tot té un canal de youtube en espanyol, fet que demostra la importància que li donen al vot llatí.


Deixa un comentari

Influència dels líders en la configuració del vot (2a part)

En la valoració dels candidats s’hi poden fer diferents preguntes: per exemple en quin grau s’aprova la gestió política feta pel líder, o també quin grau de proximitat es sent amb el líder (sent aquesta darrere de caràcter més emotiu). Diferents enquestes postelectorals del CIS a les eleccions del 1979, 1993 i 2004 han donat més bona nota als líders quan es parlava d’aprovació de la gestió que no quan es parlava de simpatia cap a la seva persona.

Quan es fa una comparativa de les valoracions dels diferents líders ens podem trobar amb correlacions de dades. Un exemple que s’ha estudiat i analitzat seria que els líders d’IU o del Partido Comunista obtenen millor valoracions quan el candidat del PSOE rep pitjors valoracions que anteriorment, i això passa exactament amb els candidats del PP i de la CDS. Cal però també tenir en compte el context polític del moment, doncs també és veritat que en moments de desafecció política es valora pitjor a tots els candidats en general, i per tant la baixada de la valoració es produeix de manera general.

També diversos estudis apunten que ocupar càrrecs de govern (com la presidència del govern) és un factor de desgast pel que fa a la valoració que fan els ciutadans del líder. A partir d’enquestes del CIS des de 1979 a 2008, només hi ha hagut una legislatura en la qual el líder acabés la legislatura amb millor valoració de quan la va començar (Aznar 1996-2000, i li va valdre la majoria absoluta), però ni Suárez, Calvo-Sotelo, Felipe González o Zapatero ho han aconseguit mai. També s’ha vist que al llarg de la legislatura la popularitat i la valoració que es fa dels presidents va variant. Hi ha tres fases en el cicle electoral: la primera que surten elegits on la popularitat i l’aprovació puja, en els tres anys posteriors es va desgastant, i en l’últim any (com a conseqüència de les campanyes i de la forta presència mediàtica) torna a pujar. La causa que millor explica el desgast dels anys de gestió del líder és que els electors havien posat una esperança en la feina que faria que no es veu realitzada, d’alguna manera els electors senten una decepció perquè no es compleixen moltes de les promeses que va fer durant la campanya electoral.


Deixa un comentari

Influència dels líders en la configuració del vot (1a part)

Quin pes tenen la figura els candidats en la configuració del vot?

En primer lloc, cal diferenciar els candidats als sistemes presidencials dels candidats als sistemes parlamentaris. En primer lloc perquè als sistemes presidencials, el cap de l’executiu és elegit directament pels ciutadans, i en canvi als sistemes parlamentaris és elegit pels diputats. En segon lloc perquè al sistema presidencial el president té un mandat fixe i no pot ser destituït excepte en ocasions molt especials, i als sistemes parlamentaris és més freqüent que els presidents no esgotin les legislatures. I en tercer lloc, perquè als sistemes presidencials el president és el responsable únic del govern, i en canvi als sistemes parlamentaris el govern és un òrgan col·legiat. És per això que per exemple cal distingir la influència del candidat en la decisió del vot per exemple a les presidencials americanes que a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol. És senzill d’explicar: en els sistemes presidencials els electors voten a un candidat, als sistemes parlamentaris els electors voten a un partit.

A l’acadèmia però, hi ha diferents opinions sobre la importància dels candidats en la configuració del vot. Alguns creuen que la influència és quasi irrisòria, i d’altres creuen que és un factor clau en la configuració del vot.

Les teories de la personalització constaten l’increment de la centralitat dels líders en les democràcies actuals. Els mitjans de comunicació de masses han projectat les imatges dels líders, que abans de la creació dels mitjans de comunicació ja existien però que no estaven tant mediatitzats ni estaven observats permanentment. En política una part de l’estratègia es dedica a prioritzar el com sobre el què. És per això que hi ha hagut una professionalització de la política per tal de millorar la imatge dels líders dels partits “el professionalisme polític s’ha convertit en la capacitat de no deixar res a l’atzar, de no ometre cap detall, de no fer cap declaració espontània, de no deixar cap periodista sense informar, d’explorar totes les oportunitats i d’anticipar-se a tots els obstacles” (Blumler). Els líders han esdevingut un producte de màrqueting al servei dels ciutadans vehiculats a través dels mitjans de comunicació, sobretot la televisió, a la que la imatge i discurs d’un líder és el que més satisfà a les seves necessitats

(Enquesta post-electoral a les eleccions catalanes del 2010 feta pel CIS)

Els principals indicadors sobre els candidats són la seva popularitat i la valoració que se’n fa. A través de les enquestes s’han pogut obtenir dades sobre l’índex de popularitat i la valoració que fan els electors dels candidats. Un líder poc conegut pot tenir poc impacte i fins i tot pot ser un problema per el partit, però això no vol dir que un líder molt conegut sigui necessàriament una garantia d’èxit.