La governabilitat “en tiempos revueltos”

Arran del tuit del professor Lluís Orriols “En crisis, mejor no entrar en la coalición. Y si se entra que sea de concentración.”, podem entendre millor la lògica de les negociacions entre CiU i ERC per un acord de governabilitat del país per la legislatura que ahir va començar. I és que tot i les referències retòriques a prendre decisions en favor del país i no només pensant en els futurs resultats del partit, no es pot negar que el pes de no patir desgast electoral és present a les mentalitats dels equips negociadors de cada part.

Amb dades de l’Observatori dels Governs de Coalició veiem que hi ha hagut coalicions per governar en 3 legislatures (La 2a de Pujol del 1984 al 1987, amb pacte CiU-ERC, i els dos tripartits de 2003 a 2006 i de 2006 a 2010). La resta han sigut governs de CiU en solitari, amb majoria absoluta (3) o en minoria (4).

Arribar a acords de govern implica tenir en compte diferents factors:

–El context econòmic i social.

–La composició dels altres governs (en països amb governs multinivells).

–Ideologies dels diferents partits.

–Relacions entre els diferents partits al llarg de la història recent.

Com afecten aquests factors a les negociacions actuals entre ERC i CiU?

-El context econòmic i social actual no afavoreix a que els partits que no serien el majoritari (ERC) vulguin formar part del Govern. Tot i l’horitzó de la hipotètica consulta i la necessitat d’afrontar-la amb un govern amb majoria absoluta, és cert que hi ha temors a que la responsabilitat de gestionar àrees de govern en situació de crisi econòmica desgasti un partit que tot just fa un any va efectuar una renovació i que ha aconseguit en un any pujar dels 8-9 diputats que els donaven les enquestes abans de l’entrada de Junqueras a tenir 21 diputats. També entenem la pressió de CiU perquè ERC entri al govern, manera de compartir el desgast i no patir-lo en solitari. Tot i això, en càlculs racionals, el més rendible per CiU és governar en solitari: màxim poder per només un partit.

-La majoria absoluta del PP és un factor que hauria de posar facilitats per arribar a tenir un govern amb majoria absoluta, la necessitat de contrastar la majoria absoluta al govern espanyol amb una majoria absoluta al Parlament de Catalunya contraposaria de manera més clara el “xoc de trens” i de legimitats polítiques.

-Les ideologies dels diferents partits (i les seves denominades “cultures de govern”) difereixen força en l’àmbit de les polítiques socials i la política econòmica. És cert que a cada casa hi ha diferents famílies (des del sector “socialdemòcrata” de CDC als sectors conservadors d’UDC, fins els d’ERC que apostaven per una gran coalició independentista obviant les diferències en l’eix social fins als partidaris de la socialdemocràcia més radical). Uns pressupostos molt restringits i la necessitat d’ajustar 4.000 milions al proper pressupost obliguen a posar al centre del debat la política econòmica, on la negociació serà llarga.

–Les relacions entre CiU i ERC sembla que s’estan treballant des d’un temps ençà, però la “decepció” de CiU amb els pactes de govern d’ERC amb el PSC i la pressió d’alguns membres destacats d’ERC (sobretot aquells que havien tingut vinculació amb els governs tripartits) fa que no hi hagi confiança plena entre els dos partits. La renovació d’ERC amb Oriol Junqueras i Marta Rovira, i l’aposta de CiU per la “transició nacional” fa que s’hagin anat teixint complicitats en els darrers mesos.

Les primàries a ERC: una oportunitat

Tot sembla indicar que ERC tindrà dos candidats a ser cap de cartell a les properes eleccions: les generals del 20 de novembre. Per una banda l’actual Secretari General del partit, Joan Ridao, que ja va ser el candidat republicà a les eleccions del 2008 i que reivindica la feina feta pels diputats d’ERC al Congrés en els últims 3 anys i mig. És coneguda la seva idea de no convertir ERC en “un front patriòtic”. Per una altra banda l’exportaveu de Barcelona Decideix i historiador Alfred Bosch, persona independent, que creu que el paper a Madrid ha de ser més “d’estar menys per les negociacions i més per les aspiracions. D’ordre nacional i social.” Seria una persona més ben vista per sectors de l’independentisme descontents amb l’etapa d’ERC al tripartit.

Més enllà per la preferència per un o altre candidat ( i és evident que els resultats variaran depèn de quin sigui finalment el candidat), el mecanisme de primàries per elegir el candidat ha de ser un punt d’inflexió en la dinàmica electoral negativa d’ERC en els últims anys. Perquè tenim la responsabilitat de donar exemple de transparència en l’elecció dels nostres candidats i candidates, perquè la gent ens ho demana i perquè encara som a temps d’aturar la creixent desafecció entre ciutadans i càrrecs públics. Perquè les estadístiques del CEO ens diuen que el 25,1% dels ciutadans creuen que un dels problemes més importants que hi ha actualment és la insatisfacció amb la política, i el 8,6% creu que és el problema MÉS important. Problemàtiques només superades per els problemes econòmic ( alts nivells d’atur i funcionament de l’economia).

És per això que considero important la celebració de primàries per elegir el cap de cartell del partit, decisió que sembla que l’executiva en funcions ja ha decidit que serà així, a l’espera de que Alfred Bosch presenti els avals necessaris (tot sembla indicar que optarà per el 10% de la militància, mentres que Ridao sembla que els ha aconseguit via 25% dels consellers nacionals o un 1/3 de l’executiva) i sembla que seran el dia 17 de setembre coincidint amb les votacions a president i secretària general (Oriol Junqueras i Marta Rovira són virtualment els nº1 i 2 del partit degut a que són els únics candidats a optar als càrrecs).

Si el Consell Nacional d’Esquerra aprova la celebració de primàries (en aquest cas, primàries tancades, aquelles on voten els militants del partit, a diferència dels primàries obertes on voten tots els votants del partit), hi haurien dues setmanes en què els candidats exposin les seves propostes i el seu projecte polític. Dues setmanes que haurien de servir per explicar el seu projecte en positiu i no per dedicar-se a afeblir l’altre candidat, fet que demostraria una greu irresponsabilitat per part del candidat que ho fés. Cal tenir clar que els rivals són la resta de formacions polítiques i no els companys de partit que decideixen implicar-se i donar la cara pel partit. I sobretot que el candidat que no aconsegueixi guanyar les primàries no abandoni el vaixell i segueixi estant a la disposició del partit.

Les primàries ens poden ajudar a marcar l’agenda mediàtica pre-electoral catalana, doncs la majoria de partits o ja han designat els candidats a dit (com és el cas de Duran i Lleida) o ho faran en breu sense consultar a la militància (Carme Chacón), i a fer més fort el nostre projecte polític, l’exemple de les primàries del PSC a Barcelona poden ser un exemple de com aconseguir una gran visibilitat mediàtica i aquesta és una de les raons del seu creixement en les diferents enquestes preelectorals.

Que guanyi el millor, però sobretot que hi guanyi ERC i el país.

ERC a les eleccions espanyoles

Ahir el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar en roda de premsa posterior al Consell de Ministres la convocatòria d’eleccions al Congrés de Diputats per al diumenge 20 de novembre.

Fa un parell de setmanes sortia la notícia que diferents membres de Solidaritat Catalana, les CUP i independents demanarien l’abstenció a les eleccions generals per escenificar que el Congrés espanyol no té res a dir en el procés d’independència.

Però es pot permetre el luxe de prescindir d’una convocatòria electoral una força política que treballa per canviar l’status quo del país ( assolir la independència, defensar l’estat del benestar i treballar per la igualtat d’oportunitats )?? Jo crec que no. I sobretot quan penso en què tots aquells llocs institucionals on no hi siguem presents, hi seran el PP, el PSOE o la CiU de Duran i Lleida i de la seva aventura en busca d’un ministeri. I si és cert que a Madrid és impossible una majoria parlamentària a favor de la independència, si que es pot treballar per exemple pel concert econòmic, i qui millor que diputats d’ERC per defensar-lo després de 20 anys reclamant-lo? Segur que la nostra presència serà important per evitar que CiU rebaixi les expectatives generades arran de la que va ser la seva principal proposta en les eleccions catalanes de l’any passat. Volem recaptar i gestionar els nostres impostos, tots, i posteriorment aportar a l’Estat la quantitat corresponent als serveis de caràcter supraautonòmic. Per tant, ni el mínim dubte que ens hi hem de presentar i anar a assolir-hi la màxima representació.

Però també hem de tenir clar què hi volem anar a fer a Madrid. Perquè anar a salvar els mobles al govern espanyol de torn a qualsevol preu seria un greu error. Però tampoc dedicar els 4 anys de legislatura a treure pancartes des de l’escó i a fer política basada en discursos reivindicatius és la solució. Hem d’anar a fer-hi política per defensar Catalunya i l’estat del benestar. Perquè alguns intentaran retardar l’edat de jubilació fins als 67 anys o frenar el corredor mediterrani perquè els Països Catalans no esdevinguin una potència econòmica evident. I nosaltres hem de ser allà, sense cap mena de dubte!

Reflexions sobre ERC (1a part, partit catch-all o partit de masses)

No és cap novetat que Esquerra Republicana de Catalunya és un partit que defensa la justícia social, la redistribució de la riquesa i la igualtat d’oportunitats de tots els ciutadans i ciutadanes (i per tant està situat ideològicament a l’esquerra/centreesquerra)  i que nacionalment aspira a que Catalunya a mig termini, i la nació completa (Països Catalans) a llarg termini, esdevinguin un estat dins la Unió Europea.

Amb els objectius definits, però, cal saber com arribarem fins aquí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Segons l’últim Baròmetre d’Opinió Política del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió), amb data de febrer de 2011, un 46’50% dels catalans i catalanes es defineix ideològicament del centre cap a l’esquerra i creu que Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia. Per tant, quasi la meitat dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país comparteixen unes idees que ERC també hi està d’acord.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En canvi, quan es pregunta a la ciutadania quina relació creu que han de tenir Catalunya i Espanya, hi ha un 17,6% dels electors que es defineixen del centre cap a l’esquerra i que aposten per un estat independent (un 24,52% dels ciutadans aposten per un estat independent).

Podem observar que el percentatge ha disminuit considerablement (del 46,50%, quasibé un de cada dos ciutadans, a un 17,6%, no arriba a un de cada cinc ciutadans).

Per fer-ho més fàcil mentalment,la decisió que hem de prendre és si el tren que agafarem en direcció a l’estat independent i del benestar només tindrà un punt de partida i un d’arribada, o si estem disposats a que pari en diferents estacions abans d’arribar a la final. Per tant si aquest tren l’agafem amb un 17,6% dels ciutadans/es o amb la meitat dels ciutadans/es.

Totes dues possibilitats són legítimes, però caldrà tenir clar què comporta cada elecció. Una ens pot portar a un sostre de resultats semblants als de 2003 (una vintena de diputats al Parlament de Catalunya) i un electorat convençut en els nostres objectius i que volen arribar fins al final, i l’altra ens pot portar a ser el partit del centreesquerra nacional capaç de ser una alternança al centredreta nacional (CiU), amb una part de nostre electorat impacient fins que no arribem a l’estat propi i una part del nostre electorat que només farà una part del camí amb nosaltres (i arribarien a compartir objectius com el concert econòmic i la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, tot i que alguns podrien votar NO a la independència).