A l’hora d’anar a votar, són diversos els factors que influeixen a l’hora de decidir el sentit del vot. Podríem diferenciar tres principals factors: la classe social, la ideologia del votant, i el factor que cada vegada té més pes, que és el context electoral. I dins d’aquest context electoral hi hauria també una multitud de components: la situació econòmica del país, els candidats dels partits, la importància de les eleccions…
I és aquí on juguen un paper important les campanyes electorals, que no estan tant encaminades a descriure’ns la ideologia del partit sinó que estan més encaminades en donar a conèixer els candidats, i a fer arribar un missatge concret a la ciutadania. Un missatge que ha de respondre una pregunta: la pregunta que es faran els ciutadans quan hagin d’elegir a qui votaran.
Es preguntaran els ciutadans qui pot resoldre millor els seus problemes: qui és millor per resoldre l’economia, qui és el millor per defensar els treballadors, o qui és millor per millorar la sanitat i l’educació.
Però perquè pensin això hi ha d’haver un factor previ: identificar els principals problemes que té el país. I aquí apareix la teoria que creu que els mitjans de comunicació imposen l’existència de certs problemes (les constants mostres de les xifres d’atur a la televisió fan que els ciutadans ho percebin com un problema, o les notícies sobre robatoris fan que els ciutadans creguin que hi ha un problema amb la seguretat).
Per tant, la lluita dels partits és quin serà el tema del que es parlarà durant la campanya: qui aconsegueixi imposar el seu tema i faci que en parlin la resta de candidats o els mitjans de comunicació, té molts números per guanyar. Els exemples han sigut clars en aquesta campanya en el cas de Catalunya: CiU proposava un pacte fiscal per millorar els ingressos de Catalunya (resoldre el problema de finançament de Catalunya), el PSC volia ser la opció més útil per aturar la dreta ( resoldre les possible reduccions de les polítiques socials que diuen que farà el PP), el PP promovia un canvi de govern dedicat a crear ocupació (resoldre el problema de l’economia), ERC volia ser la veu de l’independentisme a Madrid (resoldre el complicat encaix Catalunya-Espanya), i ICV era l’opció contra les retallades en els serveis públics (resoldre la disminució dels serveis públics).
Les darreres enquestes deien que els principals problemes que percebien els ciutadans de Catalunya eren: el funcionament de l’economia i l’atur, les relacions Catalunya-Espanya, o les polítiques socials. “Casualment” coincideixen en els principals missatges dels partits.
A nivell estatal, l’existència d’un bipartidisme canvia l’estadi, i en aquestes eleccions s’ha vist clarament: podria semblar que la lluita per guanyar es centrava en quin dels dos grans partits era millor per resoldre el principal problema que tothom té clar quin és (l’atur). Però els dos grans partits no tenien dos respostes oposades a aquest problema, sinó que els dos lluitaven per la pregunta adequada als seus interessos. És evident que tots dos volien crear ocupació, però al PP li interessava parlar de l’atur perquè s’ha creat amb un govern del PSOE, però el PSOE no volia parlar d’atur sinó del risc de perdre l’estat del benestar, perquè si es parlava d’atur, ho tenia perdut.
Ser el candidat capaç de resoldre la pregunta que es faran els ciutadans abans d’anar a votar és clau per, en el cas de Catalunya fer els millors resultats possibles, i a l’Estat per guanyar les eleccions i formar govern.
Xavier Roger Anglada 