Xavier Roger Anglada


Deixa un comentari

Quan transformar és difícil de comunicar

Inmersos en una “democràcia mediàtica”, on qui no surt als mitjans de comunicació simplement no existeix,  resulta imprescindible guanyar la batalla mediàtica per guanyar la batalla política.

I l’esquerra transformadora té unes dificultats enormes per trobar complicitats en els mitjans de comunicació de masses, i fins i tot ha de realitzar uns esforços gegantins per crear-ne de nous.

El cas de “La Tuerka” (que vaig descobrir fa pocs mesos) n’és un dels més clars exemples. Davant l’èxit creixent d’un programa de televisió que és una tertúlia setmanal on intervenen professors i estudiants de l’àmbit de les ciències socials, així com membres de diverses organitzacions polítiques, la dreta no va tardar en actuar per tal de posar el màxim d’impediments possibles.

En un monòleg del mediàtic presentador Pablo Iglesias, queda clar:

“(…) La agresividad del gobierno del partido Popular (…) con un control desmesurado de los medios de comunicación parece que está llevando a nuestro país a una situación de emergencia. Eso me hace pensar que el edificio pactado en la transición se esté poniendo en cuestión (…) Después de escuchar ayer a Esperanza Aguirre cada vez tengo más claro que esta señora es muy lista. No hay ninguna razón para pensar que a Rajoy le vayan a ir bien las cosas en esta legislatura, y parece que está claro que Aguirre ha visto que, si en este país hay una solución de futuro que incluso implique una ruptura institucional, tendrá la forma de tea party. Y si alguien puede encabezar un tea party en este país, esa es Esperanza Aguirre (…)” 

I quan aquells que es volen implicar en transformar la societat i la política necessiten recórrer al Verkami per disposar de suficients mitjans tècnics, en aquest país tenim un problema. O que algun diari progressista com “Público” hagi de retirar-se dels quioscos per falta de finançament. La dreta té cada dia 4 o 5 diaris al quiosc preparats per bombardejar contra tots aquells que vulguin qüestionar el sistema.

 


Deixa un comentari

Les perles comunicatives de Rajoy

En les darreres setmanes, el president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, ha estat protagonista d’algunes relliscades comunicatives. En el món de la comunicació política, on tot està mesurat i no es pot deixar lloc per improvitzacions, sembla que alguna cosa falla a l’entorn de Rajoy.

Aquí us deixo un recull de les perles comunicatives de Mariano Rajoy:

      1. “No he dormido nada, no me pregunten demasiado” (Després de la reunió del Consell Europeu)

      2. Roda de premsa del 2 de febrer (Posterior al Comitè Executiu Nacional del PP)

Rajoy compareix per televisió a la sala de premsa del PP. Els periodistes (evidentment) no li poden fer preguntes.

rajoy-comparecencia

     3. “Me gustan los catalanes porque hacen cosas” (Vídeo de pre-campanya per al PP Català, minut 3 i 16 segons)

Tuits Rajoy


Deixa un comentari

El bloc de l'Aleix Cuberes

(originalment publicat a www.ingenia-pro.com)

Font: directe.cat

 

 

La primera transició tranquil·la de lideratges i aposta decidida per unes noves actituds; un estil tranquil, conciliador i generós -també amb els adversaris, amb un sentit de l’empatia poc habitual en la geografia política. 280.000 vots més i convertir-se en la segona força parlamentària avalen l’estil d’il professore Junqueras i el seu equip.

 

Conscient del seu carisma, a Junqueras l’avorreixen enormement la imatge, el protocol i les formalitats. Converteix la senzillesa i l’austeritat (es desplaça amb un Seat Altea) en valor i paradigma d’entendre el servei públic d’una altra manera.

 

Fou la sorpresa del debat d’investidura del president Mas: intervencions sense papers. Per a una persona pública preparar una intervenció com la que va fer Junqueras -sense papers, memoritzada- requereix de moltes hores de preparació i d’un fons extraordinari. A ell no li va…

View original post 402 more words


Deixa un comentari

Declaració de sobirania? Procés constituent!

Aquesta setmana, CiU i ERC traslladaven al PSC, ICV-EUiA i CUP la Proposta de “Declaració de Sobirania”, amb l’objectiu de que es treballi entre els 5 grups i s’aprovi al Ple del Parlament del proper 23 de gener.

En l’esborrany es diu que el Parlament de Catalunya “acorda declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic” i que s’inicia un “procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir com a plasmació del dret a l’autodeterminació dels pobles” amb l’objectiu de “fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou Estat dins el marc Europeu”. 

Als mitjans de comunicació es parla de que amb aquesta declaració, a Catalunya s’obre un procés constituent (si és que ja no està obert). Jo em pregunto perquè només obrim un procés constituent (i no més d’un), o en resum, perquè el procés constituent no va més enllà de l’àmbit nacional i serveix per plasmar reivindicacions socials i democràtiques?

Si Catalunya és un subjecte polític i presuposem que és una nació (perquè té el desig d’autogovernar-se a ella mateixa assumint un sistema de govern multinivell) que vol esdevenir un Estat, perquè no pot ser Catalunya un subjecte polític que té el desig d’aturar els desnonaments, de ser radicalment democràtic, de mantenir una sanitat i una educació públiques i de qualitat, d’apostar per un model productiu i per una societat del coneixement?

I perquè una qüestió tant trascendental surt només de les negociacions entre CiU i ERC, i es presenta un text redactat a la resta de grups i no es dialoga abans de redactar-lo amb els moviments socials o les entitats que fa anys que treballen des de diversos àmbits? Parlaríem de la idea de “Constitucions sense pares” (Martínez Dalmau).

Trobem casos com el d’Equador, on els moviments socials participaven en el procés constituent des de fora (amb mobilitzacions i accions col·lectives a l’espai públic) i des de dins (essent membres de l’Assemblea Constituent).

Per tal de “forçar” aquesta Assemblea Constituent, podem recordar el cas de Colòmbia, amb la campanya de “La Séptima Papeleta” (recomano lectura de la campanya, molt ben ideada), on el 86% dels electors es van pronunciar a favor d’aquesta introduint una papereta més a la urna apart de les 6 de les eleccions (locals, presidencials, etc.). Això va obligar a la constitució per decret presidencial de la “Asamblea Constituyente”. Aquesta va ser declarada constitucional per la Cort Suprema de Justícia, que va considerar que era “una manifestació legítima del poble com a constituent primari”.

I això és el que caldria recordar. Que el poble, és el constituent primari.

423683_367542726658868_550201206_n

Recomano:

  1. -“Per una Assemblea Constituent. Una solució democràtica a la crisi” de Marco Aparicio, Antonio de Cabo,  Marcos Criado, Rubén Martínez, Albert Noguera i Robert Viciano.
  2. “Colpisme, democràcia i  processos constituents” de Gerardo Pisarello i Jaume Asens.
  3. “Independència: més enllà de l’Estat propi” d’Ivan Miró.
  4. “¿Qué es un proceso constituyente?” Asambleas Ciudadanas Constituyentes.
  5. “Hoja de ruta para el Proceso Constituyente” Apoyo ciudadano al 25-S.


Deixa un comentari

La governabilitat “en tiempos revueltos”

Arran del tuit del professor Lluís Orriols “En crisis, mejor no entrar en la coalición. Y si se entra que sea de concentración.”, podem entendre millor la lògica de les negociacions entre CiU i ERC per un acord de governabilitat del país per la legislatura que ahir va començar. I és que tot i les referències retòriques a prendre decisions en favor del país i no només pensant en els futurs resultats del partit, no es pot negar que el pes de no patir desgast electoral és present a les mentalitats dels equips negociadors de cada part.

Amb dades de l’Observatori dels Governs de Coalició veiem que hi ha hagut coalicions per governar en 3 legislatures (La 2a de Pujol del 1984 al 1987, amb pacte CiU-ERC, i els dos tripartits de 2003 a 2006 i de 2006 a 2010). La resta han sigut governs de CiU en solitari, amb majoria absoluta (3) o en minoria (4).

Arribar a acords de govern implica tenir en compte diferents factors:

El context econòmic i social.

La composició dels altres governs (en països amb governs multinivells).

Ideologies dels diferents partits.

Relacions entre els diferents partits al llarg de la història recent.

Com afecten aquests factors a les negociacions actuals entre ERC i CiU?

-El context econòmic i social actual no afavoreix a que els partits que no serien el majoritari (ERC) vulguin formar part del Govern. Tot i l’horitzó de la hipotètica consulta i la necessitat d’afrontar-la amb un govern amb majoria absoluta, és cert que hi ha temors a que la responsabilitat de gestionar àrees de govern en situació de crisi econòmica desgasti un partit que tot just fa un any va efectuar una renovació i que ha aconseguit en un any pujar dels 8-9 diputats que els donaven les enquestes abans de l’entrada de Junqueras a tenir 21 diputats. També entenem la pressió de CiU perquè ERC entri al govern, manera de compartir el desgast i no patir-lo en solitari. Tot i això, en càlculs racionals, el més rendible per CiU és governar en solitari: màxim poder per només un partit.

-La majoria absoluta del PP és un factor que hauria de posar facilitats per arribar a tenir un govern amb majoria absoluta, la necessitat de contrastar la majoria absoluta al govern espanyol amb una majoria absoluta al Parlament de Catalunya contraposaria de manera més clara el “xoc de trens” i de legimitats polítiques.

-Les ideologies dels diferents partits (i les seves denominades “cultures de govern”) difereixen força en l’àmbit de les polítiques socials i la política econòmica. És cert que a cada casa hi ha diferents famílies (des del sector “socialdemòcrata” de CDC als sectors conservadors d’UDC, fins els d’ERC que apostaven per una gran coalició independentista obviant les diferències en l’eix social fins als partidaris de la socialdemocràcia més radical). Uns pressupostos molt restringits i la necessitat d’ajustar 4.000 milions al proper pressupost obliguen a posar al centre del debat la política econòmica, on la negociació serà llarga.

Les relacions entre CiU i ERC sembla que s’estan treballant des d’un temps ençà, però la “decepció” de CiU amb els pactes de govern d’ERC amb el PSC i la pressió d’alguns membres destacats d’ERC (sobretot aquells que havien tingut vinculació amb els governs tripartits) fa que no hi hagi confiança plena entre els dos partits. La renovació d’ERC amb Oriol Junqueras i Marta Rovira, i l’aposta de CiU per la “transició nacional” fa que s’hagin anat teixint complicitats en els darrers mesos.

mas_junqueras


1 comentari

Valoració del 25N

El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest passat 25 de novembre no han deixat a ningú indiferent. Hi hagut un resultat ben diferent al que apuntaven les diferents enquestes publicades als mitjans de comunicació.

De ben segur que el més sorprenent per tothom és la caiguda de Convergència i Unió fins als 50 diputats, que en tenia 62 abans de les eleccions i demanava arribar a la majoria absoluta, que equival a 68 o més diputats.

A partir d’aquí, hi ha diferents aspectes a valorar:

-Hi ha hagut una participació molt alta. A què és degut? En primer lloc a la importància d’aquestes eleccions en concret, les del Parlament de Catalunya del novembre de 2012, degut a que l’electorat ha percebut que s’estava decidint quin seria el futur nacional de Catalunya. En segon lloc a la importància que han adquirit les eleccions al Parlament de Catalunya. Normalment les eleccions catalanes no eren les eleccions més importants per als catalans, ho eren les eleccions generals, però segons l’enquesta del CEO això ha canviat.I en tercer lloc i de manera més residual, per l’aparició d’una opció política que tenia molts dels seus electors en l’abstenció (la CUP).

Font: CEO
Font: CEO

-L’alta participació produïda perquè no hi ha hagut abstenció diferencial ha provocat la mobilització d’aquells que no anaven a votar a les eleccions generals, sobretot dels votants partidaris de la unió a qualsevol preu entre Catalunya i Espanya. Això comporta que els votants del PP que van a votar a les generals però s’abstenen a les autonòmiques també hagin anat a votar, compensant d’aquesta manera la fuga de vots que el PP català ha tingut cap a Ciutadans, un dels grans guanyadors de la nit. El PP català volta els 600.000 electors a les eleccions generals, i amb la fuga de vots cap a Ciutadans, surten el quasi mig milió de vots obtinguts el passat diumenge.

Càstig a la gestió econòmica del govern perquè la ciutadania percep que la seva situació econòmica personal ha empitjorat. Ha augmentat l’atur, s’han castigat als treballadors públics, als estudiants, i els serveis públics han patit una forta retallada pressupostària que no ha servit per solucionar els problemes econòmics de la ciutadania. Percepció que l’esquerra pot frenar aquestes polítiques, i per això l’augment d’ERC, ICV-EUiA i les CUP.

Font: CEO


Deixa un comentari

Els partits catalans a 2 setmanes del #25N

Avui 12 de novembre ja hem passat el primer cap de setmana de campanya. Degut a la jornada de reflexió i que a partir del divendres 23 a les 12 de la nit ja no es podrà fer campanya oficialment (cosa que queda una mica absurda al 2012, en plena era 2.0), serà el primer dels dos caps de setmana de campanya electoral.

Al Diari Ara, el politòleg Xavier Fernández i Marín publica un article sobre les diverses enquestes que s’han publicat recentment, i aplica una fórmula per tal de fer una predicció de quin serà el resultat electoral del 25N. El resultat és la següent imatge:

Font: Diari ARAA partir d’aquí, com arriben els diferents partits que aquesta “enquesta d’enquestes” diu que entraran al Parlament?

CiU serà la clara guanyadora de les eleccions, amb una diferència que pot arribar a més que triplicar a la segona força, convertint-se en el partit hegemònic de la política catalana, aprop de la majoria absoluta i amb l’oposició dèbil i molt fragmentada. De les diferents enquestes publicades, però, poques els donen la majoria absoluta, tot i que en aquesta ocasió CiU la demani, a diferència de les darreres. Les enquestes els donen de mitjana 64-66 diputats. Entenc que el President Mas al convocar eleccions va pensar que les convocaria en un moment en què podria aconseguir majoria absoluta, basant-nos en la teoria que pels governs, el fet de poder convocar eleccions anticipades els pot suposar un avantatge, doncs poden fer-ho en el moment polític que creuen que els pot ser més favorable perquè els ciutadans els votin. Però sembla que alguna cosa els ha fallat.

El PSC segueix en caiguda lliure. A finals de setembre les enquestes encara els donaven una mica més de 20 diputats, però potser la demoscòpia ha començat a assumir que no hi haurà tant vot socialista ocult, sinó que realment anirà a l’abstenció o hi haurà una fuga de vots cap a TOTES direccions (perden cap a CiU, PP, ICV, ERC i C’s). Les enquestes més recents ja apunten cap als 17-18 diputats.

El PP sembla que aguantarà el càstig a l’incompliment de promesos de Rajoy i manté els 18 diputats del 2010. La polarització de la campanya entre independentisme i unionisme els ha afavorit, fidelitzant el vot i esgarrapant vots de CiU i PSC que no volen la independència. Basen la seva campanya en la crítica al radicalisme d’Artur Mas, i portaran quadres del Partit Popular d’arreu d’Espanya, per mobilitzar aquells que els van votar a les eleccions generals de l’any passat.

ICV té un lleuger increment, però poc destacat atenent el context econòmic actual. Agafa empenta a la provincia de Barcelona, però no aconsegueix augmentar suports a les altres 3 circumscripcions. Segons les enquestes estan sobre els 12-13 diputats, amb vots provinents del PSC, però darrerament també perdent vots cap a les CUP.

ERC cotitza a l’alça, després que la renovació de l’octubre de 2011 amb Oriol Junqueras suposés l’inici d’una remuntada (a la campanya del 2010 deien que volien un #ERCmuntada). S’ha situat 2a en intenció directa de vot, tot i que a l’hora de fer l’estimació, han cregut que les seves forces competidores més properes (PSC i PP) tenien molt vot ocult. El candidat, Oriol Junqueras, està molt ben valorat, competint i a vegades superant al candidat de CiU, Artur Mas. Les enquestes els donen entre 15 i 19 diputats.

Ciutadans té previsió de doblars el número de diputats, passant dels 3 actuals als 6-7 que diuen les enquestes. Han penetrat bé a la província de Barcelona, d’on sempre han tret els escons, d’on fidelitzen bé els seus votants i en capten de nous del PSC i del PP.