La consulta dels 16 dies. Fi del compte enrere.

Dissabte 27 de setembre: el President de la Generalitat signava el Decret 129/2014, de convocatòria de  la consulta no referendària sobre el futur polític de Catalunya, carregat de simbolisme. La consulta ha durat 16 dies. Després que la primera cimera posterior a la signatura del Decret “anés bé”, la segona ja ens donava més motius de preocupació. Ahir es va constatar la crònica d’allò anunciat: la renúncia a la celebració de la consulta. Després d’un cap de setmana de baix to respecte la consulta (tot i la manifestació del 12 d’octubre), la setmana ha començat amb un terrabastall.  A partir d’aquí, de matinada i en calent, reaccions dels partits. Segurament en les properes hores sentirem els retrets d’ERC al govern amb aquella frase del “estem disposats a entrar al govern per blindar el 9N”, i el rebuig rebut per part del govern de CiU. També és cert que l’entrada d’ERC no hagués tingut sentit a 1 mes de la consulta, sinó que segurament en cas d’haver-se produït, havia d’haver començat a negociar-se després de l’acord del 12 de desembre. Crec que s’haguessin pogut dur a terme més esforços per part de la “part catalana” i que la Conselleria de Governació liderada per la vicepresidenta Joana Ortega no ha estat a l’alçada, però com deia Rajoy el passat cap de setmana: els ministres són ministres perquè el President els manté, i el mateix amb els consellers de la Generalitat.

En les properes hores veurem més reaccions, començant per la compareixença d’Artur Mas avui dimarts a les 10h.

“Al segon pla mediàtic?” (9N – 30 dies)

La crisi de l’entrada de l’ebola a Espanya sembla que per uns dies pot deixar el procés sobiranista en un segon pla mediàtic. La pèssima gestió del Ministeri de Sanitat està centrant tots els focus d’atenció d’aquests dies en la malaltia, i els esdeveniments relacionats amb el procés passen d’ocupar les portades dels diaris i els minuts inicials de les tertúlies de ràdio i televisió. Vist com de delicada està la “porcellana” (unitat dels partits sobiranistes), els haurà alleugerit. Hi ha dubtes sobre els preparatius de la consulta per part del govern, sobretot per la part logística i de seguretat, en mans polítiques de Joana Ortega i Ramon Espadaler, d’Unió Democràtica. Avui és un d’aquells dies de pessimisme pel que fa a la realització de la consulta.

La societat civil organitzada també es segueix movent, al marge del que passi a l’esfera institucional. La campanya de l’ANC i l’article publicat per personalitats al “The independent” fa patir per la possible frustració que hi pot acabar havent depèn de com vagi tot plegat. El nombre de tropes és important, però la seva moral també.

Sembla que la setmana vinent pot ser decisiva. Veurem si és així.

“Comença la recta final” (9N – 31 dies)

Amb el d’avui començo una sèrie d’articles diaris de reflexió de l’actualitat del 9 d’octubre al 9 de novembre. El final del dia sembla que serà l’horari habitual d’escriptura d’aquests, després d’anar amunt i avall tot el dia durant més de mitja setmana. I que duri.

Començar el dia creuant-te amb el Conseller Espadaler no passa cada dia. A quarts de 9 del matí a la Plaça del Vi de Girona l’alcalde de la ciutat l’esperava acompanyat del Director General dels Mossos d’Esquadra. Just en el moment de creuar la plaça, arribada del cotxe oficial, i encaixada de mans i foto de rigor. Llegint el diari a l’hora d’esmorzar he deduït que l’incident a l’AVE podia estar a l’ordre del dia de la trobada.

El “procés” té avui una altra cimera. Tot i no confirmada oficialment i que haguéssim pensat que començaria a mig matí, sembla que fins a mitja tarda els convidats no han anat arribant. Amb durada de 3 hores, ha sigut més curta doncs que la del passat divendres, la del “ha anat bé”. La proximitat del 9N hauria de comportar reunions de seguiment diàries, i pel que sembla de manera pública només n’hi ha de setmanals.

Al vespre la Universitat de Girona ha encetat el cicle “El procés, a debat”, una promesa electoral de l’equip de Rectorat encapçalat pel Dr. Bonet, avui absent a l’acte.  La Dra. Guibernau ha pronunciat una conferència inaugural titulada “Democràcia i canvi polític a Europa”. La sala d’actes de la Fundació Universitat de Girona no era plena, cosa que no preveia abans d’entrar-hi, pensant en si hauria de seguir la conferència dret o no. Anar-hi m’ha fet retrobar companys de feina d’on vaig treballar quasi un any. Les coses no han canviat gaire i això no és bona senyal. La conferència prou bé, però lluny de ser magistral.

Nous temps, nova imatge #CP13PSOE

Aquest cap de setmana, quadres i militants socialistes es reuneixen amb motiu de la Conferencia Política Socialista. Aquesta trobada, amb l’ull posat a les eleccions generals de 2015, pretén donar un impuls a un partit en hores baixes després perdre 4 milions de vots a les últimes eleccions generals de 2011.

Les conclusions d’aquesta Conferència Política de ben segur que no arribaran a masses ciutadans, els textos i les esmenes aprovades passaran desaparcebudes, en contraposició a les imatges i figures que quedaran gravades al cervell dels ciutadans i ciutadanes (i futurs electors d’aquí a un parell d’anys). Aquests esdeveniments (Conferències, congressos…) serveixen per actualitzar el discurs, donar protagonisme als nous lideratges emergents i per transmetre noves sensacions a la ciutadania. L’actualització del discurs arriba ben poc, degut a l’escàs temps que tota notícia té als mitjans de comunicació, així que tot canvi ha de venir acompanyat d’un canvi d’imatge.

I en això ha posat accent el PSOE aquest cap de setmana, començant per les xarxes socials i passant per l’escenografia.

 

El protagonisme de la presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, en la Conferència Política del PSOE es pot detectar quan apareix entre els 3 usuaris de Twitter més vinculats a l’etiqueta #CP13PSOE. Felipe González ja ha declarat avui que la presidenta andalusa podia tornar a “il·lusionar el PSOE”.

L’escenografia també ha patit canvis. El tradicional color vermell socialista ha estat reemplaçat pel blanc. Si l’esquerra europea passa per una crisi profunda, els símbols que l’identifiquen, també.

El mapa de partits català del futur: debat sobiranista i regeneració

No fa ni un any de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que van donar una victòria clara a Convergència i Unió (tot i la pèrdua de 12 escons), i el mapa de partits català dibuixat a les diferents enquestes dels darrers mesos ja li han arrebatat aquest lideratge, i apunten a un empat de CiU i ERC en nombre de diputats, rondant entre els 35 i els 40 diputats cada un.

Les eleccions del 25 de novembre del 2012 van destacar per la caiguda de Convergència i Unió (-12) i del PSC (-8), i per l’ascens d’ERC (+12) i Ciutadans (+6). Els traspassos de vots més destacats van ser de CiU a ERC i del PSC a Ciutadans i ICV-EUiA.

Tot i els grans canvis en l’arc parlamentari degut al canvi de vot dels ciutadans amb només 2 anys de legislatura, els canvis de vot s’han produït dins dels mateixos blocs que operen a la política catalana: el bloc sobiranista (format per partits que opten per la independència de Catalunya), el bloc de la “tercera via” (format pels partits que opten per canviar les relacions amb l’Estat espanyol) i el bloc dels partits unionistes (format pels partits que opten per seguir amb la relació actual).

El canvi de correlació de forces que va produir les eleccions del 25 de novembre de 2012 fa que el bloc sobiranista passi de 76 (62 de CiU, 10 d’ERC i 4 de Solidaritat) a 74 diputats (50 de CiU, 21 d’ERC i 3 de la CUP), que el bloc de la tercera via passi de 38 (28 del PSC i 10 d’ICV-EUiA) a 33 (20 del PSC i 13 d’ICV-EUiA), i que el bloc unionista passi de 21 diputats (18 del PP i 3 de Ciutadans) a 28 diputats (19 del PP i 9 de Ciutadans). La mobilitat de vots d’un bloc a l’altre ha sigut poc rellevant, però no en canvi la mobilitat de vots dins dels propis blocs.

I el denominador comú dels canvis de vot dins dels propis blocs que marquen el debat polític (el procés sobiranista) és el canvi de preferència de partits grans que han tingut responsabilitats importants de govern (CiU, PSC i PP) per partits que han efectuat relleus de lideratge (ERC i ICV-EUiA) o que no tenen experiència de govern (Ciutadans i la CUP). L’ERC de Junqueras va fer el 2011 el relleu de Puigcercós, i Herrera va fer el relleu de Saura com a cap de cartell el 2010.

Les darreres enquestes segueixen amb aquesta tendència, canviant una mica el sentit dels traspassos de vots. L’última d’El Periódico de 28 d’octubre en detecta del PSC a Ciutadans (11,7% dels votants propis), del PP a Ciutadans (28,9% dels votants propis), del PSC a ICV-EUiA (9.7% dels votants propis), i de CiU a ERC (24,4% dels votants propis).

*La idea de mobilitat de vots dins els blocs segons la posició en el debat sobiranista l’extrec de l’article “Un any després (i II). Un país escindit?” d’Oriol Bartomeus. L’autor feia la comparativa agafant com a referència enquestes dels anys 2004 i 2013, en el meu cas, mitjançant resultats electorals de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 i 2012.

I tu, a quin mitjà de comunicació votes?

Quan hi ha eleccions, els ciutadans tenim la possiblitat d’anar al nostre col·legi electoral i introduir una papereta d’un partit o coalició a l’urna. Però quanta informació rebem directament dels partits o coalicions, sense comptar la que passa primer pels mitjans de comunicació? Per la immensa majoria de la població, molt poca. Pocs ciutadans assisteixen a mítings polítics o conversen amb representants o candidats. Per tant, la gran majoria de la informació política que reben es projecta a través dels mitjans de comunicació. La ràdio, la televisió i els diaris segueixen sent líders en aquest àmbit. Així doncs, ens identifiquem amb partits o coalicions; o ens identifiquem amb mitjans de comunicació? Som del PSC, ERC o PP; o som de La Vanguardia, RAC1, El País o TV3?

Immersos doncs en una democràcia mediàtica, resulta imprescindible guanyar la batalla mediàtica per guanyar la batalla política i electoral.

Agafant l’enquesta post-electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 elaborada pel CIS, agafant les dades de consum de mitjans de comunicació i creuant-les amb el record de vot a les eleccions 2012, podem trobar la relació entre mitjans de comunicació i vot.

Ràdios

Els electors de CiU opten majoritàriament per escoltar RAC1 (43,9%) i Catalunya Ràdio (33,2%).

Els electors d’ERC opten majoritàriament per escoltar RAC1 (45,1%) i Catalunya Ràdio (39,6%).

Els electors del PSC opten majoritàriament per escoltar la Cadena SER (50%), i alguns RAC1 (13%), Onda Cero (11,5%) i Catalunya Ràdio (10,7%)

Els electors del PP opten majoritàriament per escoltar Onda Cero (47,4%), la COPE (27,2%), RNE (9,8%), Catalunya Ràdio (5,3%) i Radio Intereconomia (4,7%).

Els electors d’ICV opten per escoltar Catalunya Ràdio (30,5%), la Cadena SER (25,3%) i RAC1 (21,7%).

Els electors de Ciutadans opten per escoltar Onda Cero (32,8%), la Cadena SER (21,8%), RAC1 (8,3%),  i la COPE (6,4%).

Els electors de la CUP escolten majoritàriament RAC1 (59,7%), Catalunya Ràdio (13,5%) i la Cadena SER (9,1%).

Televisions

Els electors de CiU veuen majoritàriament TV3 (76,3%), 8TV (6,7%), TVE1 (4,6%) i Antena3 (4%).

Els electors d’ERC veuen majoritàriament TV3 (78,3%), 8TV (4,7%), Antena3 (4,4%) i La Sexta (4%).

Els electors del PSC veuen TV3 (27,3%), TVE1 (24,5%), La Sexta (17,3%), Telecinco (11,8%) i Antena3 (10%).

Els electors del PP veuen TVE1 (30,3%), Telecinco (15,4%), Antena3 (15%), TV3 (12,2%) i Intereconomia (11,6%).

Els electors d’ICV veuen majoritàriament TV3 (59,1%), La Sexta (7,4%), com també Antena3 (4,9%), Cuatro (4,7%), TVE1 (4,4%) i Telecinco (4,2%).

Els electors de Ciutadans veuen TV3 (19,9%), TVE1 (19,1%), Telecinco (14,4%) Antena3 (13,6%) i La Sexta (12,7%).

Els electors de la CUP veuen majoritàriament TV3 (78,3%), al 3/24 (3,8%), o Telecinco (3,5%).

Diaris

Els electors de CiU llegeixen La Vanguardia (52,9%), El Periódico (20,3%), el Diari ARA (8,5%) i El Punt-Avui (8,5%).

Els electors d’ERC llegeixen El Periódico (29,2%), el Diari ARA (24,7%), La Vanguardia (19,9%) i el Punt-Avui (8,6%).

Els electors del PSC llegeixen El Periódico (34,8%), El País (27,3%) i La Vanguardia (17,7%).

Els electors del PP llegeixen La Vanguardia (34,1%), El Periódico (14%), El Mundo (10,6%) i La Razón (7,9%).

Els electors d’ICV llegeixen El Periódico (27,4%), La Vanguardia (23%), i El País (18,1%).

Els electors de Ciutadans llegeixen La Vanguardia (23,4%), El Mundo (21,3%), El Periódico (20,5%) i El País (8,1%).

Els electors de la CUP llegeixen el Diari ARA (31,3%),  La Vanguardia (15,2%), El Punt-Avui (11,8%) i El Periódico (9,3%).

Una radiografia de l’electorat d’ERC el passat 25 de novembre

Ahir el professor Lluis Orriols publicava algunes dades sobre l’electorat d’ICV-EUiA a un article al diari “El País”.

A partir de l’enquesta post-electoral de les eleccions catalanes de 2012 elaborada pel CIS, utilitzant el record de vot per creuar les dades, he pogut descobrir algunes de les particularitats de l’electorat que el passat 25 de novembre va votar ERC.

ERC té l’electorat que menys creu que el seu partit és el més capacitat per fer front a l’atur (43,1%), seguit del PSC (45,5%), Ciutadans (46,2%), PP (46,7%), ICV-EUiA (47%), la CUP (59,7%) i CiU (62,8%).

ERC té l’electorat que més creu que el seu partit és el més capacitat per gestionar l’autogovern de Catalunya (el 76%), seguit per la CUP (68,2%), CiU (65,4%), Ciutadans (46,8%), el PSC (43,6%), el PP (35,6%) i ICV-EUiA (33%).

ERC té l’electorat que més creu que el seu partit és el més capacitat per gestionar el finançament de Catalunya (70%), seguit de CiU (67,7%), de la CUP (54%), el PSC (45,4%), el PP (43,2%), Ciutadans (42,6%) i ICV-EUiA (36,2%).

ERC té l’electorat que més creu que el seu partit és el més capacitat per gestionar la llengua catalana (78,8%), seguit de la CUP (71,4%), CiU (64,8%), Ciutadans (46%), el PSC (41,5%), el PP (36,6%) i ICV-EUiA (31,4%).

Alt seguiment de la campanya: ERC 73,2% dels electors van seguir amb molt d’interès o bastant d’interès, el percentatge més alt de tots els partits, seguits de la CUP (72,8%).

Alt seguiment de la campanya per la ràdio: 33,2% dels electors van seguir la campanya durant tots o quasi tots els dies de campanya, la xifra més alta, seguits pels electors de Ciutadans (30,6%) i CiU (292,%).

Quina premsa llegeixen els electors d’ERC? : El Periódico (29,2%), Diari ARA (24,7%), La Vanguardia (19,9%), El Punt-Avui (8,6%) i El País (3,4%).

Quina televisió veuen els electors d’ERC? : TV3 (78,3%), 8TV (4,7%), Antena 3 (4,4%), La Sexta (4%)

Quina ràdio escolten els electors d’ERC? RAC1 (45,1%), Catalunya Ràdio (39,6%), Cadena SER (4,7%).

Els votants d’ERC fan un alt ús d’internet (83,3% dels electors han utilitzat internet en els darrers 12 mesos).

Alt ús de les xarxes socials: 66,7% dels que han utilitzat internet en els darrers 12 mesos tenen una compte a Facebook, i el 30% a twitter (el que més, empatat amb la CUP).

Els electors d’ERC van seguir el debat entre els 7 candidats (63,2% dels electors van veure el debat sencer o una part), la xifra més alta dels partits.

El 93% dels electors són nascuts a Catalunya, és el partit que més nascuts a Catalunya té.

El 86,6% dels electors es considera nacionalista català, és el partit que més en té.

El 62,5% dels electors es sent únicament català, és el partit que més en té.

El 48’5% dels seus electors es consideren entre el 3 i el 4 a l’escala ideològica esquerra-dreta, el 35’7% es consideren entre l’1 i el 2, l’11’8% es consideren entre el 5 i el 6, i el 0’7% es consideren entre el 9 i el 10. La mitjana és un 2’95 amb una desviació típica del 1’43.

Té un percentatge força alt d’electors amb estudis universitaris (el 32,7%), superat per ICV-EUiA (45,2%),  i la CUP (44,1%). Per sota, CiU (28,8%), el PP (15%), Ciutadans (17,2%) i el PSC (12,2%).

Els electors que treballen van simpatitzar poc amb la vaga del 14 de novembre: el 56,2% van anar a treballar, i només el 24,1% van fer vaga. El 45% del PSC i el 50,9% d’ICV-EUiA sí que van fer vaga.

Hi ha un nivell salarial alt en la suma de tots els membres de la llar: 19,8% tenen menys de 1200 euros nets, 35% entre 1201 i 2400 euros nets, 19,4% entre 2401 i 4500 euros, i 2% més de 4501 euros nets.

La classe social subjectiva dels electors és: Alta o mitja-alta (4,3%), mitja (63,2%) i mitja-baixa o baixa (31,5).

El sexe dels votants és: 51,2% homes i 48,8% de dones.

L’edat dels votants és: entre 18 i 34 (29,1%), entre 35 i 54 (43,2%) i més de 55 (27,6%).

Obrint els Parlaments: #ElCarrerAlCongrés

Avui al vespre, ICV-EUiA (sota el paraigues de la Fundació Nous Horitzacions i la Fundació l’Alternativa) ha obert un espai de participació als moviments socials i a diversos activistes per tal d’escoltar-los i recollir les seves opinions i propostes de cara al “Debate sobre el Estado de la Nación”.

La setmana passada, el grup de la Izquierda Plural, obria també el Parlament al carrer i a la xarxa amb el hashtag #OpenDraghi, plantant cara a la opacitat amb què es pretenia que es desenvolupés la compareixença del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, al Congrés dels Diputats. El president del Congrés va decidir que la compareixença fos a porta tancada, i va decidir també instalar inhibidors perquè els diputats no poguessin enviar missatges a través de Twitter o del correu electrònic.

Tant en la jornada #ElCarrerAlCongrés com en l’#OpenDraghi, ICV-EUiA ha decidit utilitzar diverses plataformes:

• Pàgina web: Dedicar-ne una per cada qüestió http://elcarreralcongres.cat/ i http://www.icv-euia.cat/opendraghic.html

• Streaming i vídeo: En el cas d’#ElCarrerAlCongrés, retransmissió de la jornada en streaming per poder-ho seguir desde casa. En el cas d’#OpenDraghi, es van penjar els vídeos gravats al cap de pocs minuts.

• Twitter: Construcció d’un missatge adaptat als 140 caràcters (el nom de l’esdeveniment fins i tot), amb una presència activa dels principals líders del partit.

A partir d’això, també es generen diversos efectes: notícies a televisió, articles d’opinió sobre les jornades, impacte a les xarxes socials (Trending Topic a Twitter), i augment del grau de coneixença dels líders polítics.

• Enllaços recomanats:

1. #OpenDraghi: inhibidores absurdos (Antoni Gutiérrez-Rubí, @antonigr).

2. Presentació d’Antoni Gutiérrez-Rubí (Slideshare).

3. #OpenDraghi (el making of) , de Marc Rius.

4. #OpenDraghi: clamor en la red contra la censura, a El Periódico.

5. Sus señorías y #Opendraghi, David Álvarez a Sesión de Control.

Declaració de sobirania? Procés constituent!

Aquesta setmana, CiU i ERC traslladaven al PSC, ICV-EUiA i CUP la Proposta de “Declaració de Sobirania”, amb l’objectiu de que es treballi entre els 5 grups i s’aprovi al Ple del Parlament del proper 23 de gener.

En l’esborrany es diu que el Parlament de Catalunya “acorda declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic” i que s’inicia un “procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir com a plasmació del dret a l’autodeterminació dels pobles” amb l’objectiu de “fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou Estat dins el marc Europeu”. 

Als mitjans de comunicació es parla de que amb aquesta declaració, a Catalunya s’obre un procés constituent (si és que ja no està obert). Jo em pregunto perquè només obrim un procés constituent (i no més d’un), o en resum, perquè el procés constituent no va més enllà de l’àmbit nacional i serveix per plasmar reivindicacions socials i democràtiques?

Si Catalunya és un subjecte polític i presuposem que és una nació (perquè té el desig d’autogovernar-se a ella mateixa assumint un sistema de govern multinivell) que vol esdevenir un Estat, perquè no pot ser Catalunya un subjecte polític que té el desig d’aturar els desnonaments, de ser radicalment democràtic, de mantenir una sanitat i una educació públiques i de qualitat, d’apostar per un model productiu i per una societat del coneixement?

I perquè una qüestió tant trascendental surt només de les negociacions entre CiU i ERC, i es presenta un text redactat a la resta de grups i no es dialoga abans de redactar-lo amb els moviments socials o les entitats que fa anys que treballen des de diversos àmbits? Parlaríem de la idea de “Constitucions sense pares” (Martínez Dalmau).

Trobem casos com el d’Equador, on els moviments socials participaven en el procés constituent des de fora (amb mobilitzacions i accions col·lectives a l’espai públic) i des de dins (essent membres de l’Assemblea Constituent).

Per tal de “forçar” aquesta Assemblea Constituent, podem recordar el cas de Colòmbia, amb la campanya de “La Séptima Papeleta” (recomano lectura de la campanya, molt ben ideada), on el 86% dels electors es van pronunciar a favor d’aquesta introduint una papereta més a la urna apart de les 6 de les eleccions (locals, presidencials, etc.). Això va obligar a la constitució per decret presidencial de la “Asamblea Constituyente”. Aquesta va ser declarada constitucional per la Cort Suprema de Justícia, que va considerar que era “una manifestació legítima del poble com a constituent primari”.

I això és el que caldria recordar. Que el poble, és el constituent primari.

Recomano:

1. -“Per una Assemblea Constituent. Una solució democràtica a la crisi” de Marco Aparicio, Antonio de Cabo,  Marcos Criado, Rubén Martínez, Albert Noguera i Robert Viciano.
2. –“Colpisme, democràcia i  processos constituents” de Gerardo Pisarello i Jaume Asens.
3. –“Independència: més enllà de l’Estat propi” d’Ivan Miró.
4. –“¿Qué es un proceso constituyente?” Asambleas Ciudadanas Constituyentes.
5. –“Hoja de ruta para el Proceso Constituyente” Apoyo ciudadano al 25-S.