La governabilitat “en tiempos revueltos”

Arran del tuit del professor Lluís Orriols “En crisis, mejor no entrar en la coalición. Y si se entra que sea de concentración.”, podem entendre millor la lògica de les negociacions entre CiU i ERC per un acord de governabilitat del país per la legislatura que ahir va començar. I és que tot i les referències retòriques a prendre decisions en favor del país i no només pensant en els futurs resultats del partit, no es pot negar que el pes de no patir desgast electoral és present a les mentalitats dels equips negociadors de cada part.

Amb dades de l’Observatori dels Governs de Coalició veiem que hi ha hagut coalicions per governar en 3 legislatures (La 2a de Pujol del 1984 al 1987, amb pacte CiU-ERC, i els dos tripartits de 2003 a 2006 i de 2006 a 2010). La resta han sigut governs de CiU en solitari, amb majoria absoluta (3) o en minoria (4).

Arribar a acords de govern implica tenir en compte diferents factors:

–El context econòmic i social.

–La composició dels altres governs (en països amb governs multinivells).

–Ideologies dels diferents partits.

–Relacions entre els diferents partits al llarg de la història recent.

Com afecten aquests factors a les negociacions actuals entre ERC i CiU?

-El context econòmic i social actual no afavoreix a que els partits que no serien el majoritari (ERC) vulguin formar part del Govern. Tot i l’horitzó de la hipotètica consulta i la necessitat d’afrontar-la amb un govern amb majoria absoluta, és cert que hi ha temors a que la responsabilitat de gestionar àrees de govern en situació de crisi econòmica desgasti un partit que tot just fa un any va efectuar una renovació i que ha aconseguit en un any pujar dels 8-9 diputats que els donaven les enquestes abans de l’entrada de Junqueras a tenir 21 diputats. També entenem la pressió de CiU perquè ERC entri al govern, manera de compartir el desgast i no patir-lo en solitari. Tot i això, en càlculs racionals, el més rendible per CiU és governar en solitari: màxim poder per només un partit.

-La majoria absoluta del PP és un factor que hauria de posar facilitats per arribar a tenir un govern amb majoria absoluta, la necessitat de contrastar la majoria absoluta al govern espanyol amb una majoria absoluta al Parlament de Catalunya contraposaria de manera més clara el “xoc de trens” i de legimitats polítiques.

-Les ideologies dels diferents partits (i les seves denominades “cultures de govern”) difereixen força en l’àmbit de les polítiques socials i la política econòmica. És cert que a cada casa hi ha diferents famílies (des del sector “socialdemòcrata” de CDC als sectors conservadors d’UDC, fins els d’ERC que apostaven per una gran coalició independentista obviant les diferències en l’eix social fins als partidaris de la socialdemocràcia més radical). Uns pressupostos molt restringits i la necessitat d’ajustar 4.000 milions al proper pressupost obliguen a posar al centre del debat la política econòmica, on la negociació serà llarga.

–Les relacions entre CiU i ERC sembla que s’estan treballant des d’un temps ençà, però la “decepció” de CiU amb els pactes de govern d’ERC amb el PSC i la pressió d’alguns membres destacats d’ERC (sobretot aquells que havien tingut vinculació amb els governs tripartits) fa que no hi hagi confiança plena entre els dos partits. La renovació d’ERC amb Oriol Junqueras i Marta Rovira, i l’aposta de CiU per la “transició nacional” fa que s’hagin anat teixint complicitats en els darrers mesos.

Valoració del 25N

El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest passat 25 de novembre no han deixat a ningú indiferent. Hi hagut un resultat ben diferent al que apuntaven les diferents enquestes publicades als mitjans de comunicació.

De ben segur que el més sorprenent per tothom és la caiguda de Convergència i Unió fins als 50 diputats, que en tenia 62 abans de les eleccions i demanava arribar a la majoria absoluta, que equival a 68 o més diputats.

A partir d’aquí, hi ha diferents aspectes a valorar:

-Hi ha hagut una participació molt alta. A què és degut? En primer lloc a la importància d’aquestes eleccions en concret, les del Parlament de Catalunya del novembre de 2012, degut a que l’electorat ha percebut que s’estava decidint quin seria el futur nacional de Catalunya. En segon lloc a la importància que han adquirit les eleccions al Parlament de Catalunya. Normalment les eleccions catalanes no eren les eleccions més importants per als catalans, ho eren les eleccions generals, però segons l’enquesta del CEO això ha canviat.I en tercer lloc i de manera més residual, per l’aparició d’una opció política que tenia molts dels seus electors en l’abstenció (la CUP).

Font: CEO

-L’alta participació produïda perquè no hi ha hagut abstenció diferencial ha provocat la mobilització d’aquells que no anaven a votar a les eleccions generals, sobretot dels votants partidaris de la unió a qualsevol preu entre Catalunya i Espanya. Això comporta que els votants del PP que van a votar a les generals però s’abstenen a les autonòmiques també hagin anat a votar, compensant d’aquesta manera la fuga de vots que el PP català ha tingut cap a Ciutadans, un dels grans guanyadors de la nit. El PP català volta els 600.000 electors a les eleccions generals, i amb la fuga de vots cap a Ciutadans, surten el quasi mig milió de vots obtinguts el passat diumenge.

–Càstig a la gestió econòmica del govern perquè la ciutadania percep que la seva situació econòmica personal ha empitjorat. Ha augmentat l’atur, s’han castigat als treballadors públics, als estudiants, i els serveis públics han patit una forta retallada pressupostària que no ha servit per solucionar els problemes econòmics de la ciutadania. Percepció que l’esquerra pot frenar aquestes polítiques, i per això l’augment d’ERC, ICV-EUiA i les CUP.

Font: CEO

Els partits catalans a 2 setmanes del #25N

Avui 12 de novembre ja hem passat el primer cap de setmana de campanya. Degut a la jornada de reflexió i que a partir del divendres 23 a les 12 de la nit ja no es podrà fer campanya oficialment (cosa que queda una mica absurda al 2012, en plena era 2.0), serà el primer dels dos caps de setmana de campanya electoral.

Al Diari Ara, el politòleg Xavier Fernández i Marín publica un article sobre les diverses enquestes que s’han publicat recentment, i aplica una fórmula per tal de fer una predicció de quin serà el resultat electoral del 25N. El resultat és la següent imatge:

A partir d’aquí, com arriben els diferents partits que aquesta “enquesta d’enquestes” diu que entraran al Parlament?

–CiU serà la clara guanyadora de les eleccions, amb una diferència que pot arribar a més que triplicar a la segona força, convertint-se en el partit hegemònic de la política catalana, aprop de la majoria absoluta i amb l’oposició dèbil i molt fragmentada. De les diferents enquestes publicades, però, poques els donen la majoria absoluta, tot i que en aquesta ocasió CiU la demani, a diferència de les darreres. Les enquestes els donen de mitjana 64-66 diputats. Entenc que el President Mas al convocar eleccions va pensar que les convocaria en un moment en què podria aconseguir majoria absoluta, basant-nos en la teoria que pels governs, el fet de poder convocar eleccions anticipades els pot suposar un avantatge, doncs poden fer-ho en el moment polític que creuen que els pot ser més favorable perquè els ciutadans els votin. Però sembla que alguna cosa els ha fallat.

–El PSC segueix en caiguda lliure. A finals de setembre les enquestes encara els donaven una mica més de 20 diputats, però potser la demoscòpia ha començat a assumir que no hi haurà tant vot socialista ocult, sinó que realment anirà a l’abstenció o hi haurà una fuga de vots cap a TOTES direccions (perden cap a CiU, PP, ICV, ERC i C’s). Les enquestes més recents ja apunten cap als 17-18 diputats.

–El PP sembla que aguantarà el càstig a l’incompliment de promesos de Rajoy i manté els 18 diputats del 2010. La polarització de la campanya entre independentisme i unionisme els ha afavorit, fidelitzant el vot i esgarrapant vots de CiU i PSC que no volen la independència. Basen la seva campanya en la crítica al radicalisme d’Artur Mas, i portaran quadres del Partit Popular d’arreu d’Espanya, per mobilitzar aquells que els van votar a les eleccions generals de l’any passat.

–ICV té un lleuger increment, però poc destacat atenent el context econòmic actual. Agafa empenta a la provincia de Barcelona, però no aconsegueix augmentar suports a les altres 3 circumscripcions. Segons les enquestes estan sobre els 12-13 diputats, amb vots provinents del PSC, però darrerament també perdent vots cap a les CUP.

–ERC cotitza a l’alça, després que la renovació de l’octubre de 2011 amb Oriol Junqueras suposés l’inici d’una remuntada (a la campanya del 2010 deien que volien un #ERCmuntada). S’ha situat 2a en intenció directa de vot, tot i que a l’hora de fer l’estimació, han cregut que les seves forces competidores més properes (PSC i PP) tenien molt vot ocult. El candidat, Oriol Junqueras, està molt ben valorat, competint i a vegades superant al candidat de CiU, Artur Mas. Les enquestes els donen entre 15 i 19 diputats.

–Ciutadans té previsió de doblars el número de diputats, passant dels 3 actuals als 6-7 que diuen les enquestes. Han penetrat bé a la província de Barcelona, d’on sempre han tret els escons, d’on fidelitzen bé els seus votants i en capten de nous del PSC i del PP.

Fragmentació? Vot útil!

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya es preveu que augmenti la fragmentació del vot sobiranista. Qualsevol independentista tindrà un ampli ventall d’opcions a triar: Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, Solidaritat Catalana per la Independència, la Candidatura d’Unitat Popular (que ha anunciat avui que es presentarà) i fins i tot n’hi haurà algun que s’atreveixi amb el Partits dels Socialistes de Catalunya. Fa dues eleccions, al 2006, l’independentisme al Parlament estava representat per Esquerra Republicana de Catalunya, en solitari.

El gir que ha fet el catalanisme polític cap al sobiranisme, i les diverses escissions a partits han provocat un panorama en què el vot independentista pot anar a diverses opcions (de 5 a 6 partits).

El sistema electoral català, que estableix 4 circumscripcions de tamanys molt diferents (85 diputats per Barcelona, 17 per Girona, 15 per Lleida i 18 per Tarragona) fa que sigui relativament fàcil obtenir diputats per la província de Barcelona i força més complicat a la resta de circumscripcions.

La previsible fragmentació i el tamany de les circumscripcions tindran alguna incidència en la campanya electoral. En determinades circumscripcions (sobretot la de Tarragona i Lleida) es demanarà l’anomenat vot útil a determinades formacions polítiques: votar a un partit que no és la teva primera opció, però per por a que la teva primera opció no obtingui representació i “llencis” el teu vot, confies el teu vot a la teva segona preferència. En circumscripcions petites, quan un partit minoritari es preveu que no tingui prou vots per aconseguir un escó, l’elector pot optar per un partit més gran. És per això que com més grans són els partits, més percentatge de gent que els té simpatia els acaba votant. En canvi, amb els partits més petits, tot i que hi hagi votants que els hi tinguin simpatia, opten per votar una altra opció que té més possibilitats d’obtenir representació. El típic cas de vot útil és quan a les eleccions generals el PSOE té possibilitats de guanyar les eleccions i una part dels votants d’Izquierda Unida passen a votar el PSOE per tal que no guanyi el Partit Popular.

És per això que és molt probable que a les províncies de Lleida i Tarragona, els partits independentistes minoritaris no obtinguin representació. A Tarragona, Solidaritat va quedar-se a pocs vots de treure un diputat a la província de Tarragona, que segurament no podrà treure aquesta vegada degut a la recuperació d’ERC i la presència de la CUP. I a Lleida, que on només hi ha 15 escons per repartir, acostuma a necessitar-se aproximadament (depèn de la fragmentació) entre un 6 i un 7% dels vots, quasi el doble que a Barcelona. Per això, entre d’altres, serveixen les enquestes preelectorals: perquè els ciutadans vegin quina força tenen els diferents partits, i puguin veure la possible utilitat del seu vot.

Amb dades d’una enquesta postelectoral de 1979, podem veure com afecta el tamany de la circumscripció al vot a partits amb qui el votant hi té molta simpatia: A les circumscripcions amb més de 5 diputats, els electors que tenen un gran de simpatia màxim amb el Partit Comunista, un 52% d’aquests els va votar. I a les circumscripcions de 3 o 4 diputats (on el Partit Comunista tenia quasi impossible obtenir un diputat), aquesta xifra es redueix a més de la meitat (passa a un 25%).

Amb els electors que expressen una simpatia màxima amb Alianza Popular, passa el mateix. A les circumscripcions de 6 o més diputats, només el 37% dels que tenen una simpatia màxima per Alianza Popular els va acabar votant. I quan preguntem a electors de circumscripcions de menys de 6 diputats, la xifra es redueix al 19%

 

	Circumscripció amb més de 5 diputats	Circumscripció de 3 o 4 diputats
Votants amb simpatia 9-10 per al Partit Comunista	52%	25%

 

	Circumscripcions amb 6 o més diputats	Circumscripcions de menys de 6 diputats
Votants amb simpatia 9-10 per Alianza Popular	37%	19%

 

Preparant les eleccions anticipades (2/2)

Després de que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, digués NO al pacte fiscal en la seva reunió amb Artur Mas el passat dia 20 de setembre, el president de la Generalitat va dir que caldria una profunda reflexió a Catalunya.
Molts esperaven que convoqués eleccions anticipades després de la reunió amb Rajoy, però no va ser així (de fet, l’escenari físic, la delegació del govern de Catalunya a Madrid, tampoc semblava el millor lloc on fer-ho). És possible que les convoqui després del Debat de Política General que es durà a terme al Parlament de Catalunya entre demà dimarts 25 i dijous 27 de setembre.
Durant aquests últims dies, el President Mas ha comparegut molt sovint als mitjans de comunicació (el missatge de la nit anterior a la Diada amb el missatge institucional, l’acte institucional de la Diada, la roda de premsa després de la reunió amb Rajoy, i la rebuda post-reunió a la plaça Sant Jaume).

Per CiU seria un molt bon moment per aconseguir una majoria absoluta al Parlament, degut a debilitats dels seus 3 principals competidors electorals:
-El PSC està en caiguda lliure a les enquestes. El Congrés de renovació del PSC (que havia de donar lloc al #NouPSC) sembla que farà bons els 28 diputats de Montilla. Amb un lideratge de Pere Navarro molt discutit, que sembla que no compta amb l’ala catalanista del partit, fet que l’allunya de la centralitat política dels ciutadans, degut al seu menyspreu del sobiranisme. Amb unes eleccions convocades a 2 mesos vista, no tindrien temps tampoc de fer unes primàries amb condicions, que els impulsessin electoralment, i tot sembla indicar que sense aquest mecanisme, el candidat seria Pere Navarro (que al Baròmetre del CEO de finals de juny era conegut per només el 47,3% dels ciutadans i tenia una valoració mitjana d’un 4,77 ).
-El PP viu en la contradicció de criticar diàriament la deriva sobiranista de CiU però haver estat pactant amb ells tota mena de qüestions (pressupostos inclosos) durant 2 anys al Parlament de Catalunya. El desgast de Mariano Rajoy a la presidència del govern espanyol també influeix en els populars catalans.
-ERC sempre ha tingut una dura competència electoral amb CiU. Es pot dir que quan ERC va bé, és perquè CiU té uns mals resultats (els 23 diputats d’ERC coincideixen amb els 46 de CiU el 2003, els 10 diputats d’ERC coincideixen amb els 62 de CiU el 2010, i els 8 d’ERC a Madrid amb els 10 de CiU el 2004). Quan CiU basa el seu programa electoral en avenços nacionals (com seria que Mas plantegés l’estat propi), l’electorat que dubta entre els 2 partits acostuma a optar per CiU. Amb 1 any desde la renovació del projecte republicà liderat per Junqueras (que al Baròmetre del CEO de finals de juny era conegut per el 51,7% dels ciutadans i tenia una valoració mitjana d’un 5,27) , tampoc es poden fer miracles electoralment, i sembla que estarien sobre els 16-19 diputats.

La convocatòria d’eleccions anticipades com a resposta a la negativa del pacte fiscal apartaria del debat electoral el debat social i altres temes que no interessen a CiU que surtin a l’arena política, combinació perfecte per arrassar a les urnes.

Preparant les eleccions anticipades (1/2)

L’article 66 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveu que la legislatura pugui acabar si el President de la Generalitat decideix fer una dissolució anticipada del Parlament. Normalment, aquestes convocatòries d’eleccions anticipades, es produeixen perquè el govern no pot aprovar els pressupostos, no troba aliances parlamentàries que donin suport a les seves propostes, hi ha hagut algun escàndol polític, o el govern no pot complir el seu programa.

A Catalunya, cada vegada sembla més evident que la principal proposta del govern (el pacte fiscal) no es podrà dur a terme davant la previsible negativa del Govern Central, a l’espera però del que passarà a la reunió Mas-Rajoy de dijous dia 20.

Davant d’això, s’ha especulat amb diferents opcions: la convocatòria d’eleccions anticipades, la convocatòria d’un referèndum o la formació d’un govern de concentració.

Pels governs, el fet de poder convocar eleccions anticipades els pot suposar un avantatge, doncs poden fer-ho en el moment polític que creuen que els pot ser més favorable perquè els ciutadans els votin. En aquest cas, s’ha especulat molt sobre si CiU seria capaç de guanyar amb majoria absoluta aquestes hipotètiques eleccions anticipades. Tot i la difícil situació econòmica i les diferents onades de retallades que han fet, la federació nacionalista es mou en un terreny electoral que segons les enquestes va de treure un resultat similar a les eleccions del 2010. Hi ha enquestes que diuen que en pot perdre alguns, algunes que resisteix i manté els 62, i algunes que diuen que podria augmentar una mica.

La massiva manifestació de l’11 de setembre ha tingut conseqüències en l’estratègia de CiU. L’endemà de la manifestació i durant alguns dies més, el President Mas ha posat accent en la consecució d’un estat propi si la via del pacte fiscal fracassa. És aquest un intent de CiU per tal de presentar-se davant l’electorat com la gran força que pot aglutinar tot el sobiranisme? Seria per tant aquesta l’estratègia de CiU per tal d’arribar a una majoria absoluta un cop convocades les eleccions anticipades? És força probable, degut a que, de fet, remarcar que en aquestes hipotètiques eleccions l’important és l’eix nacional faria esborrar del debat la situació social del país, que afavoriria més a partits d’esquerres que remonten les enquestes i que privarien a CiU de la majoria absoluta: ERC i una part d’ICV i Solidaritat.

Davant d’això, però, l’esquerra no es pot quedar de braços plegats. L’enfonsament del PSC comandat per Pere Navarro no pot deixar el país orfe d’una alternativa d’esquerres i sobiranista alternativa a CiU. Caldrà doncs, generositat per part de tothom per sumar complicitats per multiplicar resultats electorals.

Influència dels líders en la configuració del vot (1a part)

Quin pes tenen la figura els candidats en la configuració del vot?

En primer lloc, cal diferenciar els candidats als sistemes presidencials dels candidats als sistemes parlamentaris. En primer lloc perquè als sistemes presidencials, el cap de l’executiu és elegit directament pels ciutadans, i en canvi als sistemes parlamentaris és elegit pels diputats. En segon lloc perquè al sistema presidencial el president té un mandat fixe i no pot ser destituït excepte en ocasions molt especials, i als sistemes parlamentaris és més freqüent que els presidents no esgotin les legislatures. I en tercer lloc, perquè als sistemes presidencials el president és el responsable únic del govern, i en canvi als sistemes parlamentaris el govern és un òrgan col·legiat. És per això que per exemple cal distingir la influència del candidat en la decisió del vot per exemple a les presidencials americanes que a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol. És senzill d’explicar: en els sistemes presidencials els electors voten a un candidat, als sistemes parlamentaris els electors voten a un partit.

A l’acadèmia però, hi ha diferents opinions sobre la importància dels candidats en la configuració del vot. Alguns creuen que la influència és quasi irrisòria, i d’altres creuen que és un factor clau en la configuració del vot.

Les teories de la personalització constaten l’increment de la centralitat dels líders en les democràcies actuals. Els mitjans de comunicació de masses han projectat les imatges dels líders, que abans de la creació dels mitjans de comunicació ja existien però que no estaven tant mediatitzats ni estaven observats permanentment. En política una part de l’estratègia es dedica a prioritzar el com sobre el què. És per això que hi ha hagut una professionalització de la política per tal de millorar la imatge dels líders dels partits “el professionalisme polític s’ha convertit en la capacitat de no deixar res a l’atzar, de no ometre cap detall, de no fer cap declaració espontània, de no deixar cap periodista sense informar, d’explorar totes les oportunitats i d’anticipar-se a tots els obstacles” (Blumler). Els líders han esdevingut un producte de màrqueting al servei dels ciutadans vehiculats a través dels mitjans de comunicació, sobretot la televisió, a la que la imatge i discurs d’un líder és el que més satisfà a les seves necessitats

(Enquesta post-electoral a les eleccions catalanes del 2010 feta pel CIS)

Els principals indicadors sobre els candidats són la seva popularitat i la valoració que se’n fa. A través de les enquestes s’han pogut obtenir dades sobre l’índex de popularitat i la valoració que fan els electors dels candidats. Un líder poc conegut pot tenir poc impacte i fins i tot pot ser un problema per el partit, però això no vol dir que un líder molt conegut sigui necessàriament una garantia d’èxit.

Les primàries, només per remuntar les enquestes?

En aquests últims dies hem pogut seguir el procés de primàries per elegir el nou secretari general del PSOE, i de manera paral·lela també hi ha el procés de primàries per elegir el candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units.

També hem viscut diferents processos en els últims mesos: Ridao i Bosch per ser els candidats d’ERC al Congrés de Diputats, o Tura i Hereu per ser el candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona. En aquests casos per un motiu molt clar: ERC encadenava una sèrie de resultats electorals en què estava en caiguda lliure i el PSC veia perillar l’alcaldia de la capital.

Les primàries del PSOE són d’un perfil molt semblant al que s’acostuma a fer a l’Estat espanyol: quan un partit encadena una sèrie de resultats electorals desfavorables, utilitza aquest mecanisme per tal d’iniciar un nou cicle electoral de creixement. És a dir, el partit entra en crisi i necessita obrir-se i renovar-se per tal de que la societat entengui que han fet un canvi de plantejaments i de maneres de fer política, sobretot en una manera més democràtica i transparent d’elegir el seu candidat o líder.

Les primàries del candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units, en canvi, són un mecanisme regular en el partit quan no governa. És a dir, de manera automàtica, quan el Partit Demòcrata governa, el Partit Republicà fa primàries, i al revés.

Entre els dos tipus processos hi ha grans diferències:

Qui vota? En el cas del PSOE, 972 delegats tenen dret a vot, en el cas dels Estats Units, totes aquelles persones que estan registrades com a votants del partit (centenars de milers). També hi ha altres possibilitats, com que tots els militants del partit tinguin dret a vot, o que també en tinguessin aquells que estan registrats com a simpatitzants del partit.

Què cal per guanyar? En les primàries “a la espanyola” tenir el suport de determinades persones del partit que són influents, en el cas dels Estats Units ser el que més agrada als votants i un bon grapat de milions per gastar en anuncis de televisió.

Quin és l’objectiu? En el cas espanyol simplement intentar remuntar l’intenció de vot que ens donen les enquestes, en el cas dels Estats Units és un signe de normalitat democràtica en la selecció de candidats.

La pregunta doncs és quan aquí deixaran de ser una arma electoral per passar a ser una eina de transparència, debat i normalitat democràtica.

Cap a on va l’esquerra catalana?

Després del “triplet” de CiU en guanyar les eleccions autonòmiques, municipals i generals, l’esquerra catalana ha de viure (o hauria de viure) un procés de reflexió per tal de començar a establir les bases per ser una alternativa de govern a la dreta catalana que sembla que s’estigui instal·lant a l’hegemonia en aquest país.

Vol dir això que les forces d’esquerres han de sumar una coalició de govern si sumen majoria a les properes eleccions? Segurament la resposta és que no, o més ben dit, fer una coalició de govern simplement per ser una alternativa i que no governi la dreta no és suficient.

Però l’esquerra catalana sembla una mica desorientada.

A can PSC les contradiccions són cada dia més evidents, doncs ahir Carme Chacón (que aspira aquest cap de setmana a liderar el PSOE) deia que “Tot el PSC i el PSOE està en contra del pacte fiscal”  , i avui Ernest Maragall feia una piulada dient que “Chacón no representa el PSC “de tant PSOE com vol ser” “, i seguint amb el pacte fiscal, Joaquim Nadal i Rocío Martínez-Sampere assistien a l’acte de l’Ateneu Barcelonès on la societat civil feia pinya per la negociació del pacte fiscal.

Caldrà veure també què passa amb el Congrés del PSOE: si Carme Chacón esdevé secretària general, com s’argumentarà allò de que “PSC i PSOE no són el mateix”?, i si perd i s’imposa el centralisme de Rubalcaba, on quedarà l’Estat plurinacional?

Després del Congrés del PSC no queda clar que el partit n’hagi sortit reforçat, així ho indicava l’enquesta de GESOP publicada a “El Periódico” el passsat divendres dia 27 de gener. Com també deia que una part important de la societat catalana creu que la nova direcció suposa continuïtat respecte l’anterior.

I hi haurà més acostaments entre ERC i ICV? Dimarts hi va haver una reunió entre dirigents de les dues formacions, i tot i que els acostaments d’ERC a CiU per marcar perfil nacional, ICV cada vegada està evolucionant més del federalisme a posicions sobiranistes. Un dels titulars de la reunió era que “Herrera i Junqueras reclamen a CiU que no dilati la reivindicació del concert econòmic”.

I la frase de Carod-Rovira avui al seu article a “Nació Digital”? Deia l’ex-vicepresident de la Generalitat:

“On és l’esquerra catalana? Vull dir l’esquerra de debò, que vol fer política d’una punyetera vegada, ser majoria i governar aquest país per fer els passos que cada cop són més inevitables i més reclamats. De moment, fa tot l’efecte que ni hi és, ni se l’espera. I així ens va…Alguna cosa s’haurà de fer,no?

El rere fons del pacte dels pressupostos

S’està duent a terme al Parlament de Catalunya el debat sobre els pressupostos de la Generalitat per l’any 2012. Després dels oferiments de PSC, ERC i PP d’estar disposats a permetre que s’aprovin els pressupostos, el fet que els populars siguin els únics que no han presentat esmena a la totalitat indica que permetran l’aprovació del Pressupost.

El govern de la Generalitat es veu molt influenciat per un factor que sobrepassa l’àmbit autonòmic, i és que la falta de liquiditat per pagar les despeses més urgents (proveïdors o sous de funcionaris) fan que necessitin transferències del govern central (en forma de fons de competitivitat o disposició addicional 3ª de l’Estatut d’Autonomia) o crèdit mitjançant l’ICO per pagar els proveïdors.

És per això que CiU es veu obligada a sotmetre’s a la voluntat del PP, votant a favor per exemple el passat divendres les dures mesures del govern de Rajoy, apel•lant al seu “Sentit d’Estat” i a la “responsabilitat” com a excusa per justificar el sentit de vot, i amb altres contrapartides com el tancament de delegacions catalanes a l’exterior.

Però el principal problema que tindrà CiU serà quan després de trobar un consens amb la majoria del Parlament de Catalunya per formular la proposta de “pacte fiscal” en la línia del concert econòmic, es trobi amb la paret de la majoria absoluta del PP i la seva actitud centralista i uniformitzadora, negant-se a donar cap mena de privilegi a Catalunya.