Xavier Roger Anglada


Deixa un comentari

Vot dual i abstenció dual

Després de les eleccions comencen els comentaris a les tertúlies dels mitjans de comunicació o als cafès dels pobles on es parla dels resultats, i sovint es diu que els votants d’un partit n’han votat a un altre, o que els votants de determinat partit no han anat a votar.

A Catalunya es produeix un fenomen que succeeix a pocs llocs de l’Estat: hi ha un comportament electoral dual, i això vol dir que en les dos principals eleccions (Estatals i al Parlament Autonòmic) els ciutadans de Catalunya es comporten de manera diferent.

Tradicionalment el PSC ha guanyat les eleccions generals i CiU les autonòmiques, fet que ha canviat en les darreres eleccions però que caldrà veure si ha vingut per quedar-se o simplement és un fet puntual.

Podem diferenciar dues coses: el vot dual i l’abstenció dual. El vot dual seria la diferent tria d’opció política a la qual votar perquè l’escenari electoral és diferent. L’abstenció dual seria decidir participar en unes eleccions però no en les altres.

En l’àmbit del vot dual, a Catalunya les grans fluctuacions de vots entre les eleccions al Parlament i al Congrés de Diputats es produeixen entre els votants del PSC i de CiU: veuen que en les eleccions catalanes és més important el catalanisme que dretes o esquerres i opten per CiU, i veuen que en les eleccions generals és més important l’ideologia d’esquerres i dretes abans que el catalanisme, i opten pel PSC.

L’abstenció dual es pot explicar per tres motius: la manca d’oferta política en una de les eleccions, la percepció que una de les eleccions és de segon ordre (i per tant que és menys important el que s’està decidint, i per tant el vot no és tant important) o la falta d’identificació amb les institucions pròpies del territori pel que s’està votant.

Un exemple de manca d’oferta política és que a les eleccions generals pots votar un partit d’esquerres d’àmbit espanyol (PSOE) i a les catalanes no, perquè molts votants del PSOE a les generals creuen que el PSC és massa catalanista, i per tant, s’abstenen.

La percepció que una de les eleccions és de segon ordre significa que una part dels votants creu que les eleccions generals són més importants que les autonòmiques, i per tant, que és més útil votar a les generals que no pas a les autonòmiques, i opten per l’abstenció a les autonòmiques.

La falta d’identificació amb les institucions del territori pel que s’està votant explicaria la no-participació de persones immigrades de l’interior de l’Estat als anys seixanta i setanta, que no es senten identificats amb les institucions catalanes. Tot i que encara és aviat per parlar-ne, l’augment de l’independentisme podria provocar un nou fenomen: que una part dels catalans no es sentís identificat amb les institucions espanyoles i optessin per l’abstenció, fet que produiria un fet contrari a l’habitual fins ara.

Això explicaria el 66,82% de participació a les eleccions generals , mentres que a les autonòmiques va ser del 59,95%.


Deixa un comentari

Abstenció electoral (Resposta a Anrise)

Volia compartir l’article que he enviat a la revista local de Malgrat “Som-hi” en resposta a una opinió que va expressar “Anrise” en la passada edició de la revista. Ell donava el seu punt de vista, i jo he intentat aportar-hi altres respostes, la majoria amb dades estadístiques.

Abstenció electoral (resposta a Anrise)

En les darreres eleccions a Catalunya, tant a les de Parlament de l’any 2010 com a les municipals d’aquest 2011, no hi ha hagut una participació inferior al 50%. En el cas de les eleccions al Parlament de Catalunya, la participació va ser del 58,78% (superior per cert al 56,04% del 2006), i en les eleccions municipals a Malgrat de Mar, aquest any 2011 una participació del  52,8%. Tampoc és cert que el vot en blanc sigui la quarta opció més votada, a les eleccions al Parlament de Catalunya 2010 hi va haver 91.631 vots en blanc, i 7 partits van superar en vots el vot en blanc, a les eleccions municipals 2011 a Malgrat de Mar hi va haver 291 vots en blanc i 5 partits van superar en vots el vot en blanc.

En el darrer Baròmetre d’Opinió Política del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya ens diu que només el 27% dels ciutadans creuen que les eleccions més importants que es celebren són les del Parlament de Catalunya, i un 13,4% creu que són les eleccions municipals. Però també el 37,5% dels ciutadans de Catalunya creu que les més importants són les eleccions generals al Congrés dels Diputats. I per tant, segur que molta gent no va a votar a les eleccions al Parlament de Catalunya i a les eleccions municipals perquè creuen que aquestes institucions no són prou importants. I això és un dels factors que explica el 70,30% de participació en les eleccions generals al Congrés de Diputats de 2008 a Catalunya.

Alguna altra explicació entre la diferència de la participació electoral en les diferents eleccions (en concret entre les eleccions generals i les autonòmiques) és la falta d’un partit polític de referència per una part de l’electorat. Un exemple clar és el comportament electoral dels votants del PSC, en concret del seu sector “espanyolista” (majoritàriament castellano-parlants i no nascuts a Catalunya) que troba en les eleccions estatals un referent per anar a votar (PSOE) però que no troba un partit d’esquerres i espanyolista a les eleccions autonòmiques (després de l’actitud del PSC amb l’Estatut i el govern catalanista amb ERC i ICV). Només el 51,52% de la gent que va votar al PSOE el 2008 a les generals va votar al PSC a les eleccions autonòmiques.

Amb algunes d’aquestes dades intento explicar que hi ha més factors que influeixen en els ciutadans a l’hora d’anar a votar, a part del descontent general amb els dirigents dels diferents partits polítics o la greu situació econòmica que pateix el nostre país.

Quines solucions podem aportar per tal de millorar els índexs de participació a les eleccions? Doncs per exemple una reforma del sistema electoral que apropi electors i elegits i que sigui més proporcional, el funcionament democràtic dels partits polítics, limitació de les despeses de les campanyes electorals, ampliar els dies i horaris de les votacions, o la pràctica més freqüent de referèndums per consultar a la ciutadania sobre els afers de major rellevància. ”

Xavier Roger i Anglada

Estudiant de Ciències Polítiques


Deixa un comentari

Les primàries a ERC: una oportunitat

Tot sembla indicar que ERC tindrà dos candidats a ser cap de cartell a les properes eleccions: les generals del 20 de novembre. Per una banda l’actual Secretari General del partit, Joan Ridao, que ja va ser el candidat republicà a les eleccions del 2008 i que reivindica la feina feta pels diputats d’ERC al Congrés en els últims 3 anys i mig. És coneguda la seva idea de no convertir ERC en “un front patriòtic”. Per una altra banda l’exportaveu de Barcelona Decideix i historiador Alfred Bosch, persona independent, que creu que el paper a Madrid ha de ser més “d’estar menys per les negociacions i més per les aspiracions. D’ordre nacional i social.” Seria una persona més ben vista per sectors de l’independentisme descontents amb l’etapa d’ERC al tripartit.

Més enllà per la preferència per un o altre candidat ( i és evident que els resultats variaran depèn de quin sigui finalment el candidat), el mecanisme de primàries per elegir el candidat ha de ser un punt d’inflexió en la dinàmica electoral negativa d’ERC en els últims anys. Perquè tenim la responsabilitat de donar exemple de transparència en l’elecció dels nostres candidats i candidates, perquè la gent ens ho demana i perquè encara som a temps d’aturar la creixent desafecció entre ciutadans i càrrecs públics. Perquè les estadístiques del CEO ens diuen que el 25,1% dels ciutadans creuen que un dels problemes més importants que hi ha actualment és la insatisfacció amb la política, i el 8,6% creu que és el problema MÉS important. Problemàtiques només superades per els problemes econòmic ( alts nivells d’atur i funcionament de l’economia).

És per això que considero important la celebració de primàries per elegir el cap de cartell del partit, decisió que sembla que l’executiva en funcions ja ha decidit que serà així, a l’espera de que Alfred Bosch presenti els avals necessaris (tot sembla indicar que optarà per el 10% de la militància, mentres que Ridao sembla que els ha aconseguit via 25% dels consellers nacionals o un 1/3 de l’executiva) i sembla que seran el dia 17 de setembre coincidint amb les votacions a president i secretària general (Oriol Junqueras i Marta Rovira són virtualment els nº1 i 2 del partit degut a que són els únics candidats a optar als càrrecs).

Si el Consell Nacional d’Esquerra aprova la celebració de primàries (en aquest cas, primàries tancades, aquelles on voten els militants del partit, a diferència dels primàries obertes on voten tots els votants del partit), hi haurien dues setmanes en què els candidats exposin les seves propostes i el seu projecte polític. Dues setmanes que haurien de servir per explicar el seu projecte en positiu i no per dedicar-se a afeblir l’altre candidat, fet que demostraria una greu irresponsabilitat per part del candidat que ho fés. Cal tenir clar que els rivals són la resta de formacions polítiques i no els companys de partit que decideixen implicar-se i donar la cara pel partit. I sobretot que el candidat que no aconsegueixi guanyar les primàries no abandoni el vaixell i segueixi estant a la disposició del partit.

Les primàries ens poden ajudar a marcar l’agenda mediàtica pre-electoral catalana, doncs la majoria de partits o ja han designat els candidats a dit (com és el cas de Duran i Lleida) o ho faran en breu sense consultar a la militància (Carme Chacón), i a fer més fort el nostre projecte polític, l’exemple de les primàries del PSC a Barcelona poden ser un exemple de com aconseguir una gran visibilitat mediàtica i aquesta és una de les raons del seu creixement en les diferents enquestes preelectorals.

Que guanyi el millor, però sobretot que hi guanyi ERC i el país.


Deixa un comentari

ERC a les eleccions espanyoles

Ahir el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar en roda de premsa posterior al Consell de Ministres la convocatòria d’eleccions al Congrés de Diputats per al diumenge 20 de novembre.

Fa un parell de setmanes sortia la notícia que diferents membres de Solidaritat Catalana, les CUP i independents demanarien l’abstenció a les eleccions generals per escenificar que el Congrés espanyol no té res a dir en el procés d’independència.

Però es pot permetre el luxe de prescindir d’una convocatòria electoral una força política que treballa per canviar l’status quo del país ( assolir la independència, defensar l’estat del benestar i treballar per la igualtat d’oportunitats )?? Jo crec que no. I sobretot quan penso en què tots aquells llocs institucionals on no hi siguem presents, hi seran el PP, el PSOE o la CiU de Duran i Lleida i de la seva aventura en busca d’un ministeri. I si és cert que a Madrid és impossible una majoria parlamentària a favor de la independència, si que es pot treballar per exemple pel concert econòmic, i qui millor que diputats d’ERC per defensar-lo després de 20 anys reclamant-lo? Segur que la nostra presència serà important per evitar que CiU rebaixi les expectatives generades arran de la que va ser la seva principal proposta en les eleccions catalanes de l’any passat. Volem recaptar i gestionar els nostres impostos, tots, i posteriorment aportar a l’Estat la quantitat corresponent als serveis de caràcter supraautonòmic. Per tant, ni el mínim dubte que ens hi hem de presentar i anar a assolir-hi la màxima representació.

Però també hem de tenir clar què hi volem anar a fer a Madrid. Perquè anar a salvar els mobles al govern espanyol de torn a qualsevol preu seria un greu error. Però tampoc dedicar els 4 anys de legislatura a treure pancartes des de l’escó i a fer política basada en discursos reivindicatius és la solució. Hem d’anar a fer-hi política per defensar Catalunya i l’estat del benestar. Perquè alguns intentaran retardar l’edat de jubilació fins als 67 anys o frenar el corredor mediterrani perquè els Països Catalans no esdevinguin una potència econòmica evident. I nosaltres hem de ser allà, sense cap mena de dubte!


3 comentaris

Sobre la Llei Electoral de Catalunya

Una de les conseqüències polítiques més immediates que ha tingut el moviment 15-M ha sigut tornar a posar sobre la taula la necessitat de redactar una Llei Electoral de Catalunya. I dic tornar a posar sobre la taula perquè no és la primera vegada que se’n parla. Catalunya és l’única comunitat autònoma de l’Estat espanyol que no té una llei electoral pròpia.

El 27 de març de 2007 es va crear una Comissió d’Experts en matèria electoral que havien de fer una proposta de Llei Electoral. Aquest treball analitzava qüestions com ara la participació electoral, la representació proporcional i geogràfica, la proximitat entre votants i representants, i la transparència i l’autogovern democràtics del procés electoral, i ofereix 50 propostes que, dins el marc constitucional, estatutari i legal, poden configurar un sistema electoral aplicable a les eleccions al Parlament de Catalunya. En va sortir aquest text.

Pel que fa al sistema electoral els experts proposen:

Mantenir els 135 escons al Parlament de Catalunya.

-Els diputats del Parlament de Catalunya s’elegiran en set circumscripcions:Barcelona, Catalunya Central, Girona, Lleida, l’Alt Pirineu i Aran, el Camp de Tarragona, i les Terres de l’Ebre.

-Adjudicar inicialment un mínim de dos escons a cadascuna de les següents circumscripcions: Catalunya Central, Girona, Lleida, l’Alt Pirineu i Aran, el Camp de Tarragona, i les Terres de l’Ebre. Els altres 123 escons seran adjudicats a les set circumscripcions segons la població, mitjançant la fórmula de la quota simple i les restes més altes.

-Mantenir  el sistema d’Hondt com a fórmula d’assignació d’escons.

-Seran eliminades les candidatures que no hagin obtingut almenys un 3% dels vots.

-La forma de vot que proposen és la de la llista oberta de partit amb vots preferents, també dita llista ‘desbloquejada’, que permet que el votant triï una llista de partit tal com ha estat presentada o també pugui expressar les seves preferències per alguns candidats individuals de la llista.

Des de l’any 2007, els partits catalans no han sigut capaços de posar-se d’acord. La redacció de la Llei Electoral de Catalunya necessita de l’aprovació de dos terços dels diputats del Parlament de Catalunya.

El diari Ara publica que la vicepresidenta Joana Ortega aposta perquè cada ciutadà esculli un diputat directe pel seu districte i per tant un sistema semblant al que es practica a Anglaterra, i que és així de desproporcional: els conservadors tenen el 36,1% dels vots i el 47,2% dels escons (un 11,2% més), els laboristes tenen el 29% dels vots i el 39,7% dels escons (un 10,7% més), i els liberal-demòcrates tenen el 23% dels vots i el 8,8% dels escons (un 14,3% menys).

Esperem poder veure aviat si el “Govern dels Millors” fa cas dels experts en sistemes electorals o intenta buscar la fórmula que li resulti més beneficiosa electoralment. El que no pot tornar a passar és que la negociació torni a fracassar una altra vegada.

Fem cas dels experts, que per alguna cosa són experts!