El mapa de partits català del futur: debat sobiranista i regeneració

No fa ni un any de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que van donar una victòria clara a Convergència i Unió (tot i la pèrdua de 12 escons), i el mapa de partits català dibuixat a les diferents enquestes dels darrers mesos ja li han arrebatat aquest lideratge, i apunten a un empat de CiU i ERC en nombre de diputats, rondant entre els 35 i els 40 diputats cada un.

Les eleccions del 25 de novembre del 2012 van destacar per la caiguda de Convergència i Unió (-12) i del PSC (-8), i per l’ascens d’ERC (+12) i Ciutadans (+6). Els traspassos de vots més destacats van ser de CiU a ERC i del PSC a Ciutadans i ICV-EUiA.

Tot i els grans canvis en l’arc parlamentari degut al canvi de vot dels ciutadans amb només 2 anys de legislatura, els canvis de vot s’han produït dins dels mateixos blocs que operen a la política catalana: el bloc sobiranista (format per partits que opten per la independència de Catalunya), el bloc de la “tercera via” (format pels partits que opten per canviar les relacions amb l’Estat espanyol) i el bloc dels partits unionistes (format pels partits que opten per seguir amb la relació actual).

El canvi de correlació de forces que va produir les eleccions del 25 de novembre de 2012 fa que el bloc sobiranista passi de 76 (62 de CiU, 10 d’ERC i 4 de Solidaritat) a 74 diputats (50 de CiU, 21 d’ERC i 3 de la CUP), que el bloc de la tercera via passi de 38 (28 del PSC i 10 d’ICV-EUiA) a 33 (20 del PSC i 13 d’ICV-EUiA), i que el bloc unionista passi de 21 diputats (18 del PP i 3 de Ciutadans) a 28 diputats (19 del PP i 9 de Ciutadans). La mobilitat de vots d’un bloc a l’altre ha sigut poc rellevant, però no en canvi la mobilitat de vots dins dels propis blocs.

I el denominador comú dels canvis de vot dins dels propis blocs que marquen el debat polític (el procés sobiranista) és el canvi de preferència de partits grans que han tingut responsabilitats importants de govern (CiU, PSC i PP) per partits que han efectuat relleus de lideratge (ERC i ICV-EUiA) o que no tenen experiència de govern (Ciutadans i la CUP). L’ERC de Junqueras va fer el 2011 el relleu de Puigcercós, i Herrera va fer el relleu de Saura com a cap de cartell el 2010.

Les darreres enquestes segueixen amb aquesta tendència, canviant una mica el sentit dels traspassos de vots. L’última d’El Periódico de 28 d’octubre en detecta del PSC a Ciutadans (11,7% dels votants propis), del PP a Ciutadans (28,9% dels votants propis), del PSC a ICV-EUiA (9.7% dels votants propis), i de CiU a ERC (24,4% dels votants propis).

*La idea de mobilitat de vots dins els blocs segons la posició en el debat sobiranista l’extrec de l’article “Un any després (i II). Un país escindit?” d’Oriol Bartomeus. L’autor feia la comparativa agafant com a referència enquestes dels anys 2004 i 2013, en el meu cas, mitjançant resultats electorals de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010 i 2012.

I tu, a quin mitjà de comunicació votes?

Quan hi ha eleccions, els ciutadans tenim la possiblitat d’anar al nostre col·legi electoral i introduir una papereta d’un partit o coalició a l’urna. Però quanta informació rebem directament dels partits o coalicions, sense comptar la que passa primer pels mitjans de comunicació? Per la immensa majoria de la població, molt poca. Pocs ciutadans assisteixen a mítings polítics o conversen amb representants o candidats. Per tant, la gran majoria de la informació política que reben es projecta a través dels mitjans de comunicació. La ràdio, la televisió i els diaris segueixen sent líders en aquest àmbit. Així doncs, ens identifiquem amb partits o coalicions; o ens identifiquem amb mitjans de comunicació? Som del PSC, ERC o PP; o som de La Vanguardia, RAC1, El País o TV3?

Immersos doncs en una democràcia mediàtica, resulta imprescindible guanyar la batalla mediàtica per guanyar la batalla política i electoral.

Agafant l’enquesta post-electoral de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 elaborada pel CIS, agafant les dades de consum de mitjans de comunicació i creuant-les amb el record de vot a les eleccions 2012, podem trobar la relació entre mitjans de comunicació i vot.

Ràdios

Els electors de CiU opten majoritàriament per escoltar RAC1 (43,9%) i Catalunya Ràdio (33,2%).

Els electors d’ERC opten majoritàriament per escoltar RAC1 (45,1%) i Catalunya Ràdio (39,6%).

Els electors del PSC opten majoritàriament per escoltar la Cadena SER (50%), i alguns RAC1 (13%), Onda Cero (11,5%) i Catalunya Ràdio (10,7%)

Els electors del PP opten majoritàriament per escoltar Onda Cero (47,4%), la COPE (27,2%), RNE (9,8%), Catalunya Ràdio (5,3%) i Radio Intereconomia (4,7%).

Els electors d’ICV opten per escoltar Catalunya Ràdio (30,5%), la Cadena SER (25,3%) i RAC1 (21,7%).

Els electors de Ciutadans opten per escoltar Onda Cero (32,8%), la Cadena SER (21,8%), RAC1 (8,3%),  i la COPE (6,4%).

Els electors de la CUP escolten majoritàriament RAC1 (59,7%), Catalunya Ràdio (13,5%) i la Cadena SER (9,1%).

Televisions

Els electors de CiU veuen majoritàriament TV3 (76,3%), 8TV (6,7%), TVE1 (4,6%) i Antena3 (4%).

Els electors d’ERC veuen majoritàriament TV3 (78,3%), 8TV (4,7%), Antena3 (4,4%) i La Sexta (4%).

Els electors del PSC veuen TV3 (27,3%), TVE1 (24,5%), La Sexta (17,3%), Telecinco (11,8%) i Antena3 (10%).

Els electors del PP veuen TVE1 (30,3%), Telecinco (15,4%), Antena3 (15%), TV3 (12,2%) i Intereconomia (11,6%).

Els electors d’ICV veuen majoritàriament TV3 (59,1%), La Sexta (7,4%), com també Antena3 (4,9%), Cuatro (4,7%), TVE1 (4,4%) i Telecinco (4,2%).

Els electors de Ciutadans veuen TV3 (19,9%), TVE1 (19,1%), Telecinco (14,4%) Antena3 (13,6%) i La Sexta (12,7%).

Els electors de la CUP veuen majoritàriament TV3 (78,3%), al 3/24 (3,8%), o Telecinco (3,5%).

Diaris

Els electors de CiU llegeixen La Vanguardia (52,9%), El Periódico (20,3%), el Diari ARA (8,5%) i El Punt-Avui (8,5%).

Els electors d’ERC llegeixen El Periódico (29,2%), el Diari ARA (24,7%), La Vanguardia (19,9%) i el Punt-Avui (8,6%).

Els electors del PSC llegeixen El Periódico (34,8%), El País (27,3%) i La Vanguardia (17,7%).

Els electors del PP llegeixen La Vanguardia (34,1%), El Periódico (14%), El Mundo (10,6%) i La Razón (7,9%).

Els electors d’ICV llegeixen El Periódico (27,4%), La Vanguardia (23%), i El País (18,1%).

Els electors de Ciutadans llegeixen La Vanguardia (23,4%), El Mundo (21,3%), El Periódico (20,5%) i El País (8,1%).

Els electors de la CUP llegeixen el Diari ARA (31,3%),  La Vanguardia (15,2%), El Punt-Avui (11,8%) i El Periódico (9,3%).

Una radiografia de l’electorat d’ERC el passat 25 de novembre

Ahir el professor Lluis Orriols publicava algunes dades sobre l’electorat d’ICV-EUiA a un article al diari “El País”.

A partir de l’enquesta post-electoral de les eleccions catalanes de 2012 elaborada pel CIS, utilitzant el record de vot per creuar les dades, he pogut descobrir algunes de les particularitats de l’electorat que el passat 25 de novembre va votar ERC.

ERC té l’electorat que menys creu que el seu partit és el més capacitat per fer front a l’atur (43,1%), seguit del PSC (45,5%), Ciutadans (46,2%), PP (46,7%), ICV-EUiA (47%), la CUP (59,7%) i CiU (62,8%).

ERC té l’electorat que més creu que el seu partit és el més capacitat per gestionar l’autogovern de Catalunya (el 76%), seguit per la CUP (68,2%), CiU (65,4%), Ciutadans (46,8%), el PSC (43,6%), el PP (35,6%) i ICV-EUiA (33%).

ERC té l’electorat que més creu que el seu partit és el més capacitat per gestionar el finançament de Catalunya (70%), seguit de CiU (67,7%), de la CUP (54%), el PSC (45,4%), el PP (43,2%), Ciutadans (42,6%) i ICV-EUiA (36,2%).

ERC té l’electorat que més creu que el seu partit és el més capacitat per gestionar la llengua catalana (78,8%), seguit de la CUP (71,4%), CiU (64,8%), Ciutadans (46%), el PSC (41,5%), el PP (36,6%) i ICV-EUiA (31,4%).

Alt seguiment de la campanya: ERC 73,2% dels electors van seguir amb molt d’interès o bastant d’interès, el percentatge més alt de tots els partits, seguits de la CUP (72,8%).

Alt seguiment de la campanya per la ràdio: 33,2% dels electors van seguir la campanya durant tots o quasi tots els dies de campanya, la xifra més alta, seguits pels electors de Ciutadans (30,6%) i CiU (292,%).

Quina premsa llegeixen els electors d’ERC? : El Periódico (29,2%), Diari ARA (24,7%), La Vanguardia (19,9%), El Punt-Avui (8,6%) i El País (3,4%).

Quina televisió veuen els electors d’ERC? : TV3 (78,3%), 8TV (4,7%), Antena 3 (4,4%), La Sexta (4%)

Quina ràdio escolten els electors d’ERC? RAC1 (45,1%), Catalunya Ràdio (39,6%), Cadena SER (4,7%).

Els votants d’ERC fan un alt ús d’internet (83,3% dels electors han utilitzat internet en els darrers 12 mesos).

Alt ús de les xarxes socials: 66,7% dels que han utilitzat internet en els darrers 12 mesos tenen una compte a Facebook, i el 30% a twitter (el que més, empatat amb la CUP).

Els electors d’ERC van seguir el debat entre els 7 candidats (63,2% dels electors van veure el debat sencer o una part), la xifra més alta dels partits.

El 93% dels electors són nascuts a Catalunya, és el partit que més nascuts a Catalunya té.

El 86,6% dels electors es considera nacionalista català, és el partit que més en té.

El 62,5% dels electors es sent únicament català, és el partit que més en té.

El 48’5% dels seus electors es consideren entre el 3 i el 4 a l’escala ideològica esquerra-dreta, el 35’7% es consideren entre l’1 i el 2, l’11’8% es consideren entre el 5 i el 6, i el 0’7% es consideren entre el 9 i el 10. La mitjana és un 2’95 amb una desviació típica del 1’43.

Té un percentatge força alt d’electors amb estudis universitaris (el 32,7%), superat per ICV-EUiA (45,2%),  i la CUP (44,1%). Per sota, CiU (28,8%), el PP (15%), Ciutadans (17,2%) i el PSC (12,2%).

Els electors que treballen van simpatitzar poc amb la vaga del 14 de novembre: el 56,2% van anar a treballar, i només el 24,1% van fer vaga. El 45% del PSC i el 50,9% d’ICV-EUiA sí que van fer vaga.

Hi ha un nivell salarial alt en la suma de tots els membres de la llar: 19,8% tenen menys de 1200 euros nets, 35% entre 1201 i 2400 euros nets, 19,4% entre 2401 i 4500 euros, i 2% més de 4501 euros nets.

La classe social subjectiva dels electors és: Alta o mitja-alta (4,3%), mitja (63,2%) i mitja-baixa o baixa (31,5).

El sexe dels votants és: 51,2% homes i 48,8% de dones.

L’edat dels votants és: entre 18 i 34 (29,1%), entre 35 i 54 (43,2%) i més de 55 (27,6%).

Moviment 5 estrelles sí, Beppe Grillo no tant

Ahir el 30 minuts dedicava el seu programa setmanal a Beppe Grillo, líder del Moviment 5 estrelles (MoVimento 5 Stelle), amb el nom “Qui és Beppe Grillo?”.

Què és el MoVimento 5 Stelle? Un moviment que va aconseguir 8.688.545 vots al Parlament italià (el 25,55% dels vots) i 7.285.648 vots al Senat italià (23,79% dels vots), essent la força més votada del país.

Segons el propi Beppe Grillo, “il M5S non è di destra né di sinistra” (El Moviment 5 Estrelles no és de dretes ni d’esquerres). Tot i això, el 33% dels votants del M5S son ex-votantes d’il Popolo della Libertà i de la Lega Nord.

Les diferències amb els partits tradicionals d’Itàlia és l’ús d’internet per vertebrar el moviment (el seu bloc és la pàgina més visitada a Itàlia), la seva poca estructura orgànica com a partit, la seva voluntat de lluitar contra la corrupció i els privilegis dels polítics, i una nova manera d’escenificar la política.

El Moviment 5 estrelles però, va decidir no assumir les responsabilitats de governar amb el Partito Democratico de centreesquerra, desentenent-se doncs de formar govern. Aquesta decisió va ser criticada per alguns, atès que fer política és a vegades entrar en contradiccions però a canvi poder aplicar una part del programa amb què et vas presentar, però alguns pensen que va ser una decisió, ja que no es podia aliar amb cap partit tradicional, esperant (i perquè no?) que una impossibilitat de formar govern desemboqués en unes noves eleccions que permetessin al M5E augmentar el nombre de vots. Les reunions entre el Moviment 5 Estrelles i Bersani (el líder del Partito Democratico) es retransmetien per streaming i són a Youtube.

Que la retransmissió del programa “30 minuts” fos la nit de Sant Joan no va ajudar a tenir una gran audiència, i el hashtag proposat pel programa (#BeppeGrillo) era massa genèric, fet que no va permetre agrupar els teleespectadors sota la mateixa etiqueta.

TEDxUdG 2013

 

Idees

Valors

Universitat

Coneixement

Territori

Emocions

Treball

Esforç

Sacrifici

Dedicació

L’impacte de la immigració al mercat de treball espanyol

La mobilitat de persones del seu lloc d’origen al seu destí (la immigració) té com a principal motivació la obtenció d’una feina per poder donar solució a la seva situació personal, i posteriorment, a la seva situació familiar. Els factors més importants que afecten al grau d’inserció al mercat de treball són el sector econòmic i les condicions de treball als quals es dirigeixen, més que no pas la procedència geogràfica de la persona.

En els darrers 12 anys, la immigració ha estat un dels temes més problemàtics en la opinió de la societat espanyola. Davant la pregunta de quin eren els tres principals problemes que existeixen a Espanya, en les enquestes del CIS se’ns mostrava com aquesta percepció de la immigració com un problema variava segons el moment. L’any 2000 un 6,5% dels ciutadans considerava que la immigració era un dels tres principals problemes d’Espanya, l’any 2006 aquesta opinió s’extenia fins al 59,2% de la ciutadania, i baixava fins al 5,9% al setembre del 2012.

Els motius de la singularitat d’Espanya pel que fa al seu flux d’immigració tant elevat són una taxa de creixement econòmic superior a la mitjana europea dels anys 2000 a 2008, però específicament la dinàmica que va tenir el sector de la construcció, que actuava com a motor de la economia i del creixement i que exigia una gran quantitat de mà d’obra per dur a terme les seves activitats. De l’any 1994 al 2001 es van crear 3.700.000 llocs de treball a Espanya, dels quals només 500.000 van ser ocupats per estrangers, però de 2001 a 2008 es van crear 4.500.000 llocs de treball, dels quals més de la meitat (2.365.700) eren ocupats per estrangers. De l’any 2001 al 2008, tot i que es creïn 2.170.000 llocs de treball, només es va reduir en 168.500 els aturats espanyols, degut a que es va incrementar en 2.000.000 la població activa d’espanyols. I pel que fa als estrangers, hi va haver augment de 2.760.000 de població activa estrangera, dels quals 2.365.000 van obtenir un lloc de treball, però 395.000 es van quedar en situació d’atur.

El principal efecte de la immigració en el mercat de treball no ha sigut tant aportar treballadors sinó també resoldre els desajustos del mercat laboral. Els immigrants van ocupar llocs de treball pels quals era difícil trobar mà d’obra, sobretot en alguns sectors com la construcció, l’agricultura o els serveis, que no requerien una alta qualificació i que tenien un cost relativament baix. Per tant hi ha una correlació entre el tipus i la quantitat del creixement econòmic d’Espanya i l’arribada de la immigració. La immigració ha generat un efecte de mobilitat ascendent dels treballadors espanyols. Del 2001 al 2008, el percentatge de treballadors espanyols que estaven al sector de la direcció d’empreses i administració pública va passar del 7,8% al 8,2% i al sector de treballs no qualificats va baixar del 13,7% al 11,6%. Pel que fa als treballadors immigrants, del 2001 al 2008 el percentatge dels treballadors espanyols que estaven al sector de la direcció d’empreses i a l’administració pública va baixar del 10’1% al 4%, i al sector de treballs no qualificats va pujar del 31,2% al 33,8%

Entre el 1998 i el 2008, Espanya va absorbir 4’5 milions dels 10 milions de nous ciutadans estrangers residents a la UE-15, és a dir, gairebé la meitat del total. El 2009, la població estrangera resident ja representava el 12,3% de la població total. Es tracta d’una de les taxes més elevades entre els països de la Unió Europea, només superada per Luxemburg, Letònia, Xipre i Estònia.

Per obtenir una fotografia més visual del col·lectiu immigrant, resulta més aclaridor dividir-lo en dos blocs principals. El primer, format per un milió de persones, conforma el que podríem anomenar la immigració “rica”. Es tracta de ciutadans del nord o el centre d’Europa que instal·len la seva residència a Espanya –preferentment a la costa mediterrània– per la seva jubilació i que busca un entorn de més qualitat de vida i de preus més baixos. D’altra banda, s’inclouen en aquest bloc la població activa estrangera amb ingressos superiors als 2.000 euros mensuals, que pertanyen a una categoria professional de directius, tècnics, professionals científics o intel·lectuals en empreses nacionals, multinacionals, o universitats.

Però el gruix de la immigració, i que explica la intensitat del fenomen en els anys recents, és el bloc format pel grup d’actius amb uns ingressos mensuals que són inferiors a 2.000 euros. En general, es tracta d’immigrants que han acudit a Espanya amb la intenció de treballar-hi, però sense contracte previ.

La taxa d’atur dels estrangers, al voltant del 30%, apunta que es mantindrà en nivells elevats en els pròxims anys. La diferència del percentatge respecte dels treballadors nacionals, que havia estat d’entre 2 i 5 percentuals en el període de fortes entrades d’immigrants, ha arribat actualment a assolir els 13 punts percentuals. Les perspectives futures de la immigració a Espanya estan molt condicionades per l’evolució de l’economia espanyola.

Quina és l’impacte que té la crisi econòmic en les relacions entre la immigració, el mercat de treball, el sistema de prestacions socials i la hisenda pública? En els anys de creixement econòmic, prop del 50% del superàvit de les finances públiques (uns 5.000 milions) corresponia a l’aportació de la immigració. Les persones immigrants absorbien el 5,4% de la despesa pública (18.618 milions) i aportaven el 6,6% dels ingressos (23.402 milions). Les projeccions fetes calculen que a finals de la dècada actual (cap al 2020) aquest saldo positiu es reduirà a uns 1.5000 milions anuals.

L’arribada de població jove activa d’altres països és una de les opcions més ràpides i simples de frenar temporalment el procés d’envelliment de la població espanyola, que pot permetre garantir la sostenibilitat del sistema actual i futur de seguretat social. L’augment de l’esperança de vida i la baixa taxa de natalitat registrada a partir dels anys 80 tenen un impacte molt important al sistema de seguretat social, ja que cada vegada més es redueix la proporció de persones actives i persones inactives. La immigració pot endarrerir gairebé cinc anys l’entrada en dèficit del sistema de pensions espanyol, del 2023 al 2028, donant per tant més marge de temps per abordar les reformes necessàries per garantir la sostenibilitat del sistema de seguretat social del futur. Fins al 2045 els immigrants contribuiran de manera positiva a les finances del sistema, en part perquè les seves pensions seran de menor quantia, ja que han tingut una base de cotització més baixa.

Davant de l’escenari actual, ens trobem amb una gran paradoxa:

Les estadístiques demogràfiques dels darrers anys ens mostren com la taxa de natalitat és cada vegada més baixa, l’esperança de vida és cada vegada més alta, i hi ha hagut una incorporació de la dona al món del treball. Si bé la incorporació de la dona al món laboral i l’augment de l’esperança no haurien de tenir marxa enrere, la taxa de natalitat és un indicador demogràfic que podria augmentar gràcies a la immigració, i que milloraria la sostenibilitat del futur mercat de treball i evitaria una piràmide de població inversa.

Però també és cert que s’apunta que hi ha una gran part de la població activa que està a l’atur, i que no hi ha perspectiva que pugui trobar feina fins d’aquí a molts anys, per no dir mai. I la gran majoria d’aquests és possible que hagin de ser persones que van immigrar al nostre país. Segurament la raó és que els sectors econòmics on treballaven (construcció, agricultura…) han tingut una gran davallada en el pes de l’economia, i que segurament ara molts ciutadans espanyols que abans no estaven disposats a treballar a aquests sectors, ara sí que hi estarien disposats..

Els reptes del futur doncs són diversos: la millora dels nivells educatius dels  joves immigrants per tal de poder-los incorporar als sectors productius del mercat laboral, que el possible retorn dels immigrants al seu país d’origen tingui el menor impacte negatiu possible en el mercat de treball (perquè pot ser que marxin els més formats i amb major nivell de renda), vetllar per una distribució més homogènia de la població immigrant per tot el territori per evitar la concentració en determinades zones, i el reforçament dels mecanismes de mobilitat social que garanteixin una igualtat d’oportunitats real per a tothom amb independència de la seva cultura, ètnia, religió o origen social.

Jornades de Comunicació i Representació del CEUCAT 16/03/21013

Després d’haver participat com a ponent a la cloenda de les III Jornades Obertes del CEUCAT, volia aprofitar per deixar constància d’algunes idees:

-Importància de la comunicació al 2013:

• -En el context universitari, la comunicació ens permet la creació d’una comunitat, perquè generem més sentiment de pertanyença a ella.
• -Avui en dia, tot comunica, tant el que fem com allò que deixem de fer.
• -Comunicar no és una possibilitat, sinó que ha passat a ser una necessitat i fins i tot, una obligació.
• -L’entreteniment és la força més important de la societat actual. Al segle XXI la formació i la comunicació han de ser entretingudes.
• -Una bona eina perquè el públic rebi millor les nostres comunicacions és estructura la informació mitjançant la creació d’un relat: una introducció, un nus i un desenllaç. Tenim un problema, afrontem un repte i hi donem una solució.

-Importància de les Jornades, perquè han acostat i han donat a conèixer el CEUCAT a molta gent que no el coneixíem. Hem pogut conèixer a nova gent, que a no ser de la jornada d’avui no haguéssim conegut.

Què hem après? Com podem saber planificar la organització d’esdeveniments, perquè és important participar per part de la comunitat universitària, alguns consells de com podem mobilitzar als estudiants, com comuniquem desde les xarxes socials, quines eines podem utilitzar per treballar internament, i com ens relacionem amb els mitjans de comunicació

Agraït d’haver pogut participar de la jornada, i de participar a la cloenda amb en Joan Molina, vicepresident del CEUCAT.

• Trobareu un recull del tweets de la jornada al l’enllaç http://www.tweetdoc.org/View/66886/Tweets-Jornades-CEUCAT ii el programa de la jornada aquí

Fins la propera!

David Harvey La crisis del capitalismo