Xavier Roger Anglada


Deixa un comentari

Quan transformar és difícil de comunicar

Inmersos en una “democràcia mediàtica”, on qui no surt als mitjans de comunicació simplement no existeix,  resulta imprescindible guanyar la batalla mediàtica per guanyar la batalla política.

I l’esquerra transformadora té unes dificultats enormes per trobar complicitats en els mitjans de comunicació de masses, i fins i tot ha de realitzar uns esforços gegantins per crear-ne de nous.

El cas de “La Tuerka” (que vaig descobrir fa pocs mesos) n’és un dels més clars exemples. Davant l’èxit creixent d’un programa de televisió que és una tertúlia setmanal on intervenen professors i estudiants de l’àmbit de les ciències socials, així com membres de diverses organitzacions polítiques, la dreta no va tardar en actuar per tal de posar el màxim d’impediments possibles.

En un monòleg del mediàtic presentador Pablo Iglesias, queda clar:

“(…) La agresividad del gobierno del partido Popular (…) con un control desmesurado de los medios de comunicación parece que está llevando a nuestro país a una situación de emergencia. Eso me hace pensar que el edificio pactado en la transición se esté poniendo en cuestión (…) Después de escuchar ayer a Esperanza Aguirre cada vez tengo más claro que esta señora es muy lista. No hay ninguna razón para pensar que a Rajoy le vayan a ir bien las cosas en esta legislatura, y parece que está claro que Aguirre ha visto que, si en este país hay una solución de futuro que incluso implique una ruptura institucional, tendrá la forma de tea party. Y si alguien puede encabezar un tea party en este país, esa es Esperanza Aguirre (…)” 

I quan aquells que es volen implicar en transformar la societat i la política necessiten recórrer al Verkami per disposar de suficients mitjans tècnics, en aquest país tenim un problema. O que algun diari progressista com “Público” hagi de retirar-se dels quioscos per falta de finançament. La dreta té cada dia 4 o 5 diaris al quiosc preparats per bombardejar contra tots aquells que vulguin qüestionar el sistema.

 


Deixa un comentari

Obrint els Parlaments: #ElCarrerAlCongrés

Avui al vespre, ICV-EUiA (sota el paraigues de la Fundació Nous Horitzacions i la Fundació l’Alternativa) ha obert un espai de participació als moviments socials i a diversos activistes per tal d’escoltar-los i recollir les seves opinions i propostes de cara al “Debate sobre el Estado de la Nación”.

La setmana passada, el grup de la Izquierda Plural, obria també el Parlament al carrer i a la xarxa amb el hashtag #OpenDraghi, plantant cara a la opacitat amb què es pretenia que es desenvolupés la compareixença del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, al Congrés dels Diputats. El president del Congrés va decidir que la compareixença fos a porta tancada, i va decidir també instalar inhibidors perquè els diputats no poguessin enviar missatges a través de Twitter o del correu electrònic.

Tant en la jornada #ElCarrerAlCongrés com en l’#OpenDraghi, ICV-EUiA ha decidit utilitzar diverses plataformes:

portada web Draghi

web #carrer

  • Streaming i vídeo: En el cas d’#ElCarrerAlCongrés, retransmissió de la jornada en streaming per poder-ho seguir desde casa. En el cas d’#OpenDraghi, es van penjar els vídeos gravats al cap de pocs minuts.

tuit coscubiela #OpenDraghi

  • Twitter: Construcció d’un missatge adaptat als 140 caràcters (el nom de l’esdeveniment fins i tot), amb una presència activa dels principals líders del partit.

tuit garzón streamingtuit herrera #carrer

A partir d’això, també es generen diversos efectes: notícies a televisió, articles d’opinió sobre les jornades, impacte a les xarxes socials (Trending Topic a Twitter), i augment del grau de coneixença dels líders polítics.

  • Enllaços recomanats:
  1. #OpenDraghi: inhibidores absurdos (Antoni Gutiérrez-Rubí, @antonigr).

  2. Presentació d’Antoni Gutiérrez-Rubí (Slideshare).

  3. #OpenDraghi (el making of) , de Marc Rius.

  4. #OpenDraghi: clamor en la red contra la censura, a El Periódico.

  5. Sus señorías y #Opendraghi, David Álvarez a Sesión de Control.


Deixa un comentari

Les perles comunicatives de Rajoy

En les darreres setmanes, el president del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy, ha estat protagonista d’algunes relliscades comunicatives. En el món de la comunicació política, on tot està mesurat i no es pot deixar lloc per improvitzacions, sembla que alguna cosa falla a l’entorn de Rajoy.

Aquí us deixo un recull de les perles comunicatives de Mariano Rajoy:

      1. “No he dormido nada, no me pregunten demasiado” (Després de la reunió del Consell Europeu)

      2. Roda de premsa del 2 de febrer (Posterior al Comitè Executiu Nacional del PP)

Rajoy compareix per televisió a la sala de premsa del PP. Els periodistes (evidentment) no li poden fer preguntes.

rajoy-comparecencia

     3. “Me gustan los catalanes porque hacen cosas” (Vídeo de pre-campanya per al PP Català, minut 3 i 16 segons)

Tuits Rajoy


Deixa un comentari

El bloc de l'Aleix Cuberes

(originalment publicat a www.ingenia-pro.com)

Font: directe.cat

 

 

La primera transició tranquil·la de lideratges i aposta decidida per unes noves actituds; un estil tranquil, conciliador i generós -també amb els adversaris, amb un sentit de l’empatia poc habitual en la geografia política. 280.000 vots més i convertir-se en la segona força parlamentària avalen l’estil d’il professore Junqueras i el seu equip.

 

Conscient del seu carisma, a Junqueras l’avorreixen enormement la imatge, el protocol i les formalitats. Converteix la senzillesa i l’austeritat (es desplaça amb un Seat Altea) en valor i paradigma d’entendre el servei públic d’una altra manera.

 

Fou la sorpresa del debat d’investidura del president Mas: intervencions sense papers. Per a una persona pública preparar una intervenció com la que va fer Junqueras -sense papers, memoritzada- requereix de moltes hores de preparació i d’un fons extraordinari. A ell no li va…

View original post 402 more words


Deixa un comentari

Declaració de sobirania? Procés constituent!

Aquesta setmana, CiU i ERC traslladaven al PSC, ICV-EUiA i CUP la Proposta de “Declaració de Sobirania”, amb l’objectiu de que es treballi entre els 5 grups i s’aprovi al Ple del Parlament del proper 23 de gener.

En l’esborrany es diu que el Parlament de Catalunya “acorda declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic” i que s’inicia un “procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir com a plasmació del dret a l’autodeterminació dels pobles” amb l’objectiu de “fer efectiva la voluntat de constituir Catalunya en un nou Estat dins el marc Europeu”. 

Als mitjans de comunicació es parla de que amb aquesta declaració, a Catalunya s’obre un procés constituent (si és que ja no està obert). Jo em pregunto perquè només obrim un procés constituent (i no més d’un), o en resum, perquè el procés constituent no va més enllà de l’àmbit nacional i serveix per plasmar reivindicacions socials i democràtiques?

Si Catalunya és un subjecte polític i presuposem que és una nació (perquè té el desig d’autogovernar-se a ella mateixa assumint un sistema de govern multinivell) que vol esdevenir un Estat, perquè no pot ser Catalunya un subjecte polític que té el desig d’aturar els desnonaments, de ser radicalment democràtic, de mantenir una sanitat i una educació públiques i de qualitat, d’apostar per un model productiu i per una societat del coneixement?

I perquè una qüestió tant trascendental surt només de les negociacions entre CiU i ERC, i es presenta un text redactat a la resta de grups i no es dialoga abans de redactar-lo amb els moviments socials o les entitats que fa anys que treballen des de diversos àmbits? Parlaríem de la idea de “Constitucions sense pares” (Martínez Dalmau).

Trobem casos com el d’Equador, on els moviments socials participaven en el procés constituent des de fora (amb mobilitzacions i accions col·lectives a l’espai públic) i des de dins (essent membres de l’Assemblea Constituent).

Per tal de “forçar” aquesta Assemblea Constituent, podem recordar el cas de Colòmbia, amb la campanya de “La Séptima Papeleta” (recomano lectura de la campanya, molt ben ideada), on el 86% dels electors es van pronunciar a favor d’aquesta introduint una papereta més a la urna apart de les 6 de les eleccions (locals, presidencials, etc.). Això va obligar a la constitució per decret presidencial de la “Asamblea Constituyente”. Aquesta va ser declarada constitucional per la Cort Suprema de Justícia, que va considerar que era “una manifestació legítima del poble com a constituent primari”.

I això és el que caldria recordar. Que el poble, és el constituent primari.

423683_367542726658868_550201206_n

Recomano:

  1. -“Per una Assemblea Constituent. Una solució democràtica a la crisi” de Marco Aparicio, Antonio de Cabo,  Marcos Criado, Rubén Martínez, Albert Noguera i Robert Viciano.
  2. “Colpisme, democràcia i  processos constituents” de Gerardo Pisarello i Jaume Asens.
  3. “Independència: més enllà de l’Estat propi” d’Ivan Miró.
  4. “¿Qué es un proceso constituyente?” Asambleas Ciudadanas Constituyentes.
  5. “Hoja de ruta para el Proceso Constituyente” Apoyo ciudadano al 25-S.


Deixa un comentari

La governabilitat “en tiempos revueltos”

Arran del tuit del professor Lluís Orriols “En crisis, mejor no entrar en la coalición. Y si se entra que sea de concentración.”, podem entendre millor la lògica de les negociacions entre CiU i ERC per un acord de governabilitat del país per la legislatura que ahir va començar. I és que tot i les referències retòriques a prendre decisions en favor del país i no només pensant en els futurs resultats del partit, no es pot negar que el pes de no patir desgast electoral és present a les mentalitats dels equips negociadors de cada part.

Amb dades de l’Observatori dels Governs de Coalició veiem que hi ha hagut coalicions per governar en 3 legislatures (La 2a de Pujol del 1984 al 1987, amb pacte CiU-ERC, i els dos tripartits de 2003 a 2006 i de 2006 a 2010). La resta han sigut governs de CiU en solitari, amb majoria absoluta (3) o en minoria (4).

Arribar a acords de govern implica tenir en compte diferents factors:

El context econòmic i social.

La composició dels altres governs (en països amb governs multinivells).

Ideologies dels diferents partits.

Relacions entre els diferents partits al llarg de la història recent.

Com afecten aquests factors a les negociacions actuals entre ERC i CiU?

-El context econòmic i social actual no afavoreix a que els partits que no serien el majoritari (ERC) vulguin formar part del Govern. Tot i l’horitzó de la hipotètica consulta i la necessitat d’afrontar-la amb un govern amb majoria absoluta, és cert que hi ha temors a que la responsabilitat de gestionar àrees de govern en situació de crisi econòmica desgasti un partit que tot just fa un any va efectuar una renovació i que ha aconseguit en un any pujar dels 8-9 diputats que els donaven les enquestes abans de l’entrada de Junqueras a tenir 21 diputats. També entenem la pressió de CiU perquè ERC entri al govern, manera de compartir el desgast i no patir-lo en solitari. Tot i això, en càlculs racionals, el més rendible per CiU és governar en solitari: màxim poder per només un partit.

-La majoria absoluta del PP és un factor que hauria de posar facilitats per arribar a tenir un govern amb majoria absoluta, la necessitat de contrastar la majoria absoluta al govern espanyol amb una majoria absoluta al Parlament de Catalunya contraposaria de manera més clara el “xoc de trens” i de legimitats polítiques.

-Les ideologies dels diferents partits (i les seves denominades “cultures de govern”) difereixen força en l’àmbit de les polítiques socials i la política econòmica. És cert que a cada casa hi ha diferents famílies (des del sector “socialdemòcrata” de CDC als sectors conservadors d’UDC, fins els d’ERC que apostaven per una gran coalició independentista obviant les diferències en l’eix social fins als partidaris de la socialdemocràcia més radical). Uns pressupostos molt restringits i la necessitat d’ajustar 4.000 milions al proper pressupost obliguen a posar al centre del debat la política econòmica, on la negociació serà llarga.

Les relacions entre CiU i ERC sembla que s’estan treballant des d’un temps ençà, però la “decepció” de CiU amb els pactes de govern d’ERC amb el PSC i la pressió d’alguns membres destacats d’ERC (sobretot aquells que havien tingut vinculació amb els governs tripartits) fa que no hi hagi confiança plena entre els dos partits. La renovació d’ERC amb Oriol Junqueras i Marta Rovira, i l’aposta de CiU per la “transició nacional” fa que s’hagin anat teixint complicitats en els darrers mesos.

mas_junqueras