Xavier Roger Anglada


1 comentari

Valoració del 25N

El resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest passat 25 de novembre no han deixat a ningú indiferent. Hi hagut un resultat ben diferent al que apuntaven les diferents enquestes publicades als mitjans de comunicació.

De ben segur que el més sorprenent per tothom és la caiguda de Convergència i Unió fins als 50 diputats, que en tenia 62 abans de les eleccions i demanava arribar a la majoria absoluta, que equival a 68 o més diputats.

A partir d’aquí, hi ha diferents aspectes a valorar:

-Hi ha hagut una participació molt alta. A què és degut? En primer lloc a la importància d’aquestes eleccions en concret, les del Parlament de Catalunya del novembre de 2012, degut a que l’electorat ha percebut que s’estava decidint quin seria el futur nacional de Catalunya. En segon lloc a la importància que han adquirit les eleccions al Parlament de Catalunya. Normalment les eleccions catalanes no eren les eleccions més importants per als catalans, ho eren les eleccions generals, però segons l’enquesta del CEO això ha canviat.I en tercer lloc i de manera més residual, per l’aparició d’una opció política que tenia molts dels seus electors en l’abstenció (la CUP).

Font: CEO
Font: CEO

-L’alta participació produïda perquè no hi ha hagut abstenció diferencial ha provocat la mobilització d’aquells que no anaven a votar a les eleccions generals, sobretot dels votants partidaris de la unió a qualsevol preu entre Catalunya i Espanya. Això comporta que els votants del PP que van a votar a les generals però s’abstenen a les autonòmiques també hagin anat a votar, compensant d’aquesta manera la fuga de vots que el PP català ha tingut cap a Ciutadans, un dels grans guanyadors de la nit. El PP català volta els 600.000 electors a les eleccions generals, i amb la fuga de vots cap a Ciutadans, surten el quasi mig milió de vots obtinguts el passat diumenge.

Càstig a la gestió econòmica del govern perquè la ciutadania percep que la seva situació econòmica personal ha empitjorat. Ha augmentat l’atur, s’han castigat als treballadors públics, als estudiants, i els serveis públics han patit una forta retallada pressupostària que no ha servit per solucionar els problemes econòmics de la ciutadania. Percepció que l’esquerra pot frenar aquestes polítiques, i per això l’augment d’ERC, ICV-EUiA i les CUP.

Font: CEO


Deixa un comentari

Els partits catalans a 2 setmanes del #25N

Avui 12 de novembre ja hem passat el primer cap de setmana de campanya. Degut a la jornada de reflexió i que a partir del divendres 23 a les 12 de la nit ja no es podrà fer campanya oficialment (cosa que queda una mica absurda al 2012, en plena era 2.0), serà el primer dels dos caps de setmana de campanya electoral.

Al Diari Ara, el politòleg Xavier Fernández i Marín publica un article sobre les diverses enquestes que s’han publicat recentment, i aplica una fórmula per tal de fer una predicció de quin serà el resultat electoral del 25N. El resultat és la següent imatge:

Font: Diari ARAA partir d’aquí, com arriben els diferents partits que aquesta “enquesta d’enquestes” diu que entraran al Parlament?

CiU serà la clara guanyadora de les eleccions, amb una diferència que pot arribar a més que triplicar a la segona força, convertint-se en el partit hegemònic de la política catalana, aprop de la majoria absoluta i amb l’oposició dèbil i molt fragmentada. De les diferents enquestes publicades, però, poques els donen la majoria absoluta, tot i que en aquesta ocasió CiU la demani, a diferència de les darreres. Les enquestes els donen de mitjana 64-66 diputats. Entenc que el President Mas al convocar eleccions va pensar que les convocaria en un moment en què podria aconseguir majoria absoluta, basant-nos en la teoria que pels governs, el fet de poder convocar eleccions anticipades els pot suposar un avantatge, doncs poden fer-ho en el moment polític que creuen que els pot ser més favorable perquè els ciutadans els votin. Però sembla que alguna cosa els ha fallat.

El PSC segueix en caiguda lliure. A finals de setembre les enquestes encara els donaven una mica més de 20 diputats, però potser la demoscòpia ha començat a assumir que no hi haurà tant vot socialista ocult, sinó que realment anirà a l’abstenció o hi haurà una fuga de vots cap a TOTES direccions (perden cap a CiU, PP, ICV, ERC i C’s). Les enquestes més recents ja apunten cap als 17-18 diputats.

El PP sembla que aguantarà el càstig a l’incompliment de promesos de Rajoy i manté els 18 diputats del 2010. La polarització de la campanya entre independentisme i unionisme els ha afavorit, fidelitzant el vot i esgarrapant vots de CiU i PSC que no volen la independència. Basen la seva campanya en la crítica al radicalisme d’Artur Mas, i portaran quadres del Partit Popular d’arreu d’Espanya, per mobilitzar aquells que els van votar a les eleccions generals de l’any passat.

ICV té un lleuger increment, però poc destacat atenent el context econòmic actual. Agafa empenta a la provincia de Barcelona, però no aconsegueix augmentar suports a les altres 3 circumscripcions. Segons les enquestes estan sobre els 12-13 diputats, amb vots provinents del PSC, però darrerament també perdent vots cap a les CUP.

ERC cotitza a l’alça, després que la renovació de l’octubre de 2011 amb Oriol Junqueras suposés l’inici d’una remuntada (a la campanya del 2010 deien que volien un #ERCmuntada). S’ha situat 2a en intenció directa de vot, tot i que a l’hora de fer l’estimació, han cregut que les seves forces competidores més properes (PSC i PP) tenien molt vot ocult. El candidat, Oriol Junqueras, està molt ben valorat, competint i a vegades superant al candidat de CiU, Artur Mas. Les enquestes els donen entre 15 i 19 diputats.

Ciutadans té previsió de doblars el número de diputats, passant dels 3 actuals als 6-7 que diuen les enquestes. Han penetrat bé a la província de Barcelona, d’on sempre han tret els escons, d’on fidelitzen bé els seus votants i en capten de nous del PSC i del PP.


Deixa un comentari

Funky debats polítics

Dijous fèiem la segona classe del “Curs d’Especialització en Direcció de la Comunicació d’una Institució” titulada “Funky institution, innovar a l’hora de comunicar”, a càrrec de Lluís Pastor (professor de la Facultat de Comunicació de la Blanquera i de la UOC). Per cert, ens podeu anar seguint pel hashtag #curscomunica.

En la seva classe ens va exposar el seu model d’universitat pel segle XXI: la Funiversity (universitat divertida). Va començar amb la frase“La formació en el segle XXI serà ENTRETINGUDA o no serà”. La universitat s’ha mantingut igual que quan es va formar (al segle XI), mentre que la resta de coses han patit una transformació particular (els mitjans de transport, la roba, la salut…). La base teòrica d’això és que segons la seva opinió, l’entreteniment és la força més important de la societat contemporània.

Ens va parlar també del cas de la política, posant èmfasi sobretot en què la política europea en època de campanya electoral no sap atraure a la gent perquè no és entretinguda. Com ho hem de fer perquè la gent s’interessi? Mirem què fan als Estats Units, on els 3 debats presidencials entre Obama i Romney són un espectacle televisiu. Els tres debats tenen un format diferent:

-El primer debat amb els candidats de peu, amb un faristol davant, a una certa distància, amb el moderador davant i darrere del moderador un gran auditori que no pot participar del debat.

-Al segon debat, els candidats asseguts a un tamboret (però que es poden posar drets i moure’s), amb públic al voltant ben aprop que pot intervenir i fer preguntes.

-Al tercer debat (que encara no s’ha fet), els dos candidats asseguts a una taula, amb el moderador al mig, en què estan molt aprop i quasi bé es poden tocar (assegurant així un cara a cara de veritat), i on el públic no intervé.

I perquè ho fan tant entretingut? Perquè només entretenint a la gent es pot fer-los arribar el missatge. I quin impacte té això? El primer debat Obama-Romney va tenir una audiència de 67 milions de persones , i es va convertir en l’esdeveniment més tiutejat de la història dels Estats Units al generar més de 10 milions de tweets. El segon debat va tenir una audiència de 65,6 milions d’espectadors.

I a Catalunya? L’últim debat a TV3 (eleccions generals de novembre de 2011) va tenir una mitjana de 256.000 espectadors i el 9,1% de quota, i va generar 14.200 piulades. I el debat entre candidats a la presidència de la Generalitat de novembre de 2010 va tenir una mitjana de 612.000 espectadors, un 21,5% de quota.

Doncs segurament, si féssim els debats a la televisió catalana més divertits (sense oblidar la importància que tenen), aconseguiríem que molta més gent s’interessés per veure’ls i captés millor el missatge dels candidats.


Deixa un comentari

Fragmentació? Vot útil!

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya es preveu que augmenti la fragmentació del vot sobiranista. Qualsevol independentista tindrà un ampli ventall d’opcions a triar: Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa, Solidaritat Catalana per la Independència, la Candidatura d’Unitat Popular (que ha anunciat avui que es presentarà) i fins i tot n’hi haurà algun que s’atreveixi amb el Partits dels Socialistes de Catalunya. Fa dues eleccions, al 2006, l’independentisme al Parlament estava representat per Esquerra Republicana de Catalunya, en solitari.

El gir que ha fet el catalanisme polític cap al sobiranisme, i les diverses escissions a partits han provocat un panorama en què el vot independentista pot anar a diverses opcions (de 5 a 6 partits).

El sistema electoral català, que estableix 4 circumscripcions de tamanys molt diferents (85 diputats per Barcelona, 17 per Girona, 15 per Lleida i 18 per Tarragona) fa que sigui relativament fàcil obtenir diputats per la província de Barcelona i força més complicat a la resta de circumscripcions.

La previsible fragmentació i el tamany de les circumscripcions tindran alguna incidència en la campanya electoral. En determinades circumscripcions (sobretot la de Tarragona i Lleida) es demanarà l’anomenat vot útil a determinades formacions polítiques: votar a un partit que no és la teva primera opció, però per por a que la teva primera opció no obtingui representació i “llencis” el teu vot, confies el teu vot a la teva segona preferència. En circumscripcions petites, quan un partit minoritari es preveu que no tingui prou vots per aconseguir un escó, l’elector pot optar per un partit més gran. És per això que com més grans són els partits, més percentatge de gent que els té simpatia els acaba votant. En canvi, amb els partits més petits, tot i que hi hagi votants que els hi tinguin simpatia, opten per votar una altra opció que té més possibilitats d’obtenir representació. El típic cas de vot útil és quan a les eleccions generals el PSOE té possibilitats de guanyar les eleccions i una part dels votants d’Izquierda Unida passen a votar el PSOE per tal que no guanyi el Partit Popular.

És per això que és molt probable que a les províncies de Lleida i Tarragona, els partits independentistes minoritaris no obtinguin representació. A Tarragona, Solidaritat va quedar-se a pocs vots de treure un diputat a la província de Tarragona, que segurament no podrà treure aquesta vegada degut a la recuperació d’ERC i la presència de la CUP. I a Lleida, que on només hi ha 15 escons per repartir, acostuma a necessitar-se aproximadament (depèn de la fragmentació) entre un 6 i un 7% dels vots, quasi el doble que a Barcelona. Per això, entre d’altres, serveixen les enquestes preelectorals: perquè els ciutadans vegin quina força tenen els diferents partits, i puguin veure la possible utilitat del seu vot.

Amb dades d’una enquesta postelectoral de 1979, podem veure com afecta el tamany de la circumscripció al vot a partits amb qui el votant hi té molta simpatia: A les circumscripcions amb més de 5 diputats, els electors que tenen un gran de simpatia màxim amb el Partit Comunista, un 52% d’aquests els va votar. I a les circumscripcions de 3 o 4 diputats (on el Partit Comunista tenia quasi impossible obtenir un diputat), aquesta xifra es redueix a més de la meitat (passa a un 25%).

Amb els electors que expressen una simpatia màxima amb Alianza Popular, passa el mateix. A les circumscripcions de 6 o més diputats, només el 37% dels que tenen una simpatia màxima per Alianza Popular els va acabar votant. I quan preguntem a electors de circumscripcions de menys de 6 diputats, la xifra es redueix al 19%

 

  Circumscripció amb

més de 5 diputats

Circumscripció de

3 o 4 diputats

Votants amb simpatia 9-10

per al Partit Comunista

52%

25%

 

  Circumscripcions amb

6 o més diputats

Circumscripcions de

menys de 6 diputats

Votants amb simpatia 9-10

per Alianza Popular

37%

     19%

 


Deixa un comentari

Preparant les eleccions anticipades (2/2)

Després de que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, digués NO al pacte fiscal en la seva reunió amb Artur Mas el passat dia 20 de setembre, el president de la Generalitat va dir que caldria una profunda reflexió a Catalunya.
Molts esperaven que convoqués eleccions anticipades després de la reunió amb Rajoy, però no va ser així (de fet, l’escenari físic, la delegació del govern de Catalunya a Madrid, tampoc semblava el millor lloc on fer-ho). És possible que les convoqui després del Debat de Política General que es durà a terme al Parlament de Catalunya entre demà dimarts 25 i dijous 27 de setembre.
Durant aquests últims dies, el President Mas ha comparegut molt sovint als mitjans de comunicació (el missatge de la nit anterior a la Diada amb el missatge institucional, l’acte institucional de la Diada, la roda de premsa després de la reunió amb Rajoy, i la rebuda post-reunió a la plaça Sant Jaume).

Per CiU seria un molt bon moment per aconseguir una majoria absoluta al Parlament, degut a debilitats dels seus 3 principals competidors electorals:
-El PSC està en caiguda lliure a les enquestes. El Congrés de renovació del PSC (que havia de donar lloc al #NouPSC) sembla que farà bons els 28 diputats de Montilla. Amb un lideratge de Pere Navarro molt discutit, que sembla que no compta amb l’ala catalanista del partit, fet que l’allunya de la centralitat política dels ciutadans, degut al seu menyspreu del sobiranisme. Amb unes eleccions convocades a 2 mesos vista, no tindrien temps tampoc de fer unes primàries amb condicions, que els impulsessin electoralment, i tot sembla indicar que sense aquest mecanisme, el candidat seria Pere Navarro (que al Baròmetre del CEO de finals de juny era conegut per només el 47,3% dels ciutadans i tenia una valoració mitjana d’un 4,77 ).
-El PP viu en la contradicció de criticar diàriament la deriva sobiranista de CiU però haver estat pactant amb ells tota mena de qüestions (pressupostos inclosos) durant 2 anys al Parlament de Catalunya. El desgast de Mariano Rajoy a la presidència del govern espanyol també influeix en els populars catalans.
-ERC sempre ha tingut una dura competència electoral amb CiU. Es pot dir que quan ERC va bé, és perquè CiU té uns mals resultats (els 23 diputats d’ERC coincideixen amb els 46 de CiU el 2003, els 10 diputats d’ERC coincideixen amb els 62 de CiU el 2010, i els 8 d’ERC a Madrid amb els 10 de CiU el 2004). Quan CiU basa el seu programa electoral en avenços nacionals (com seria que Mas plantegés l’estat propi), l’electorat que dubta entre els 2 partits acostuma a optar per CiU. Amb 1 any desde la renovació del projecte republicà liderat per Junqueras (que al Baròmetre del CEO de finals de juny era conegut per el 51,7% dels ciutadans i tenia una valoració mitjana d’un 5,27) , tampoc es poden fer miracles electoralment, i sembla que estarien sobre els 16-19 diputats.

La convocatòria d’eleccions anticipades com a resposta a la negativa del pacte fiscal apartaria del debat electoral el debat social i altres temes que no interessen a CiU que surtin a l’arena política, combinació perfecte per arrassar a les urnes.


1 comentari

Preparant les eleccions anticipades (1/2)

L’article 66 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveu que la legislatura pugui acabar si el President de la Generalitat decideix fer una dissolució anticipada del Parlament. Normalment, aquestes convocatòries d’eleccions anticipades, es produeixen perquè el govern no pot aprovar els pressupostos, no troba aliances parlamentàries que donin suport a les seves propostes, hi ha hagut algun escàndol polític, o el govern no pot complir el seu programa.

A Catalunya, cada vegada sembla més evident que la principal proposta del govern (el pacte fiscal) no es podrà dur a terme davant la previsible negativa del Govern Central, a l’espera però del que passarà a la reunió Mas-Rajoy de dijous dia 20.

Davant d’això, s’ha especulat amb diferents opcions: la convocatòria d’eleccions anticipades, la convocatòria d’un referèndum o la formació d’un govern de concentració.

Pels governs, el fet de poder convocar eleccions anticipades els pot suposar un avantatge, doncs poden fer-ho en el moment polític que creuen que els pot ser més favorable perquè els ciutadans els votin. En aquest cas, s’ha especulat molt sobre si CiU seria capaç de guanyar amb majoria absoluta aquestes hipotètiques eleccions anticipades. Tot i la difícil situació econòmica i les diferents onades de retallades que han fet, la federació nacionalista es mou en un terreny electoral que segons les enquestes va de treure un resultat similar a les eleccions del 2010. Hi ha enquestes que diuen que en pot perdre alguns, algunes que resisteix i manté els 62, i algunes que diuen que podria augmentar una mica.

La massiva manifestació de l’11 de setembre ha tingut conseqüències en l’estratègia de CiU. L’endemà de la manifestació i durant alguns dies més, el President Mas ha posat accent en la consecució d’un estat propi si la via del pacte fiscal fracassa. És aquest un intent de CiU per tal de presentar-se davant l’electorat com la gran força que pot aglutinar tot el sobiranisme? Seria per tant aquesta l’estratègia de CiU per tal d’arribar a una majoria absoluta un cop convocades les eleccions anticipades? És força probable, degut a que, de fet, remarcar que en aquestes hipotètiques eleccions l’important és l’eix nacional faria esborrar del debat la situació social del país, que afavoriria més a partits d’esquerres que remonten les enquestes i que privarien a CiU de la majoria absoluta: ERC i una part d’ICV i Solidaritat.

Davant d’això, però, l’esquerra no es pot quedar de braços plegats. L’enfonsament del PSC comandat per Pere Navarro no pot deixar el país orfe d’una alternativa d’esquerres i sobiranista alternativa a CiU. Caldrà doncs, generositat per part de tothom per sumar complicitats per multiplicar resultats electorals.


Deixa un comentari

Buscant minuts de pantalla

La setmana passada es va celebrar la Republican National Convention, on el Partit Republicà va nomenar a Mitt Romney candidat a la presidència dels Estats Units. 4 personalitats destacades: la seva dona, el seu candidat a Vicepresident (Paul Ryan), l’actor Clint Eastwood, i el candidat Mitt Romney. Aquesta convenció republicana sembla que ha donat una empenta a Romney a les enquestes, que cada vegada estan més ajustades. El discurs republicà és clar: Obama no és capaç de combatre la crisi, i per això cal un president com Romney, que ha triunfat a tot arreu on ha intervingut (a l’empresa privada o com a governador).  L’huracà Isaac, que passava per Florida, on es va celebrar la Convenció Republicana, va robar molts minuts de televisió al candidat Romney, fet que va restar impacte mediàtic als republicans. L’Antoni Bassas en feia una petita crònica al seu blog.

Avui és el 3r dia de l’altra Convenció (la Democratic National Convention). Dimarts parlava la dona d’Obama, ahir l’ex-president Clinton nominava a Barack Obama com a candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, i aquesta nit Obama farà el seu discurs d’acceptació de la nominació. El missatge també és clar: Obama necessita 4 anys més per tal d’acabar d’aplicar totes les mesures que té en ment, i és l’únic que pot garantir la igualtat d’oportunitats. L’assessor de comunicació Yuri Morejón explica quines 8 coses diuen els seus assessors a Obama.

Diuen les males llengües que el discurs d’ahir de Bill Clinton, serà dels que passaran a la història.

Els hashtags #RNC2012 i #DNC2012 tenien una pàgina de twitter pròpia, on es destacaven les comptes d’usuari dels candidats, els candidats a la vicepresidència o el partit. També hi apareixien les imatges més destacades de les convencions.

A Youtube s’han pogut seguir els mítings en directe (per exemple http://www.youtube.com/DemConvention) . Obama fins i tot té un canal de youtube en espanyol, fet que demostra la importància que li donen al vot llatí.


Deixa un comentari

Debat sobre la independència a Malgrat

Ahir divendres 27 de juliol al vespre, l’Assemblea Nacional Catalana de Malgrat organitzava una taula d’opinió al Centre Cultural, entre representants de partits polítics locals.

Van ser-hi presents el PSC (amb Júlia Silveiro, membre de l’executiva del PSC Malgrat), CiU( amb Jofre Serret, regidor de CiU a Malgrat), ERC (amb Jordi Bayarri, militant d’ERC i ex-regidor republicà), ICV (Josep Mª Lasheras militant d’ICV i ex-regidor ecosocialista) i SI (amb Antoine Nolla, militant i ex-cap de llista de SI a Malgrat). El periodista malgratenc Jordi Martínez moderava la taula. La resta de partits convidats (PP, Ciutadans, i PxC) no van poder assistir-hi per motius d’agenda […].

Aquesta absència de partits que estan en contra de la independència de Catalunya va deixar a la representant del PSC com la única de la taula que no defensava obertament la independència. Dic obertament, perquè va reconèixer que si el PSC vol ser una eina de servei al poble de Catalunya, n’ha d’assumir totes les conseqüències, i manifestava que no tancaven la porta a res. Tot i això, el Partit Socialista segueix defensant les tesis del federalisme com a model d’encaix entre Catalunya i Espanya.

De la resta de representants dels partits, poques novetats. L’ex-regidor d’ICV reconeixia que al partit hi havia diferents sensibilitats, desde militants que defensaven el federalisme, fins a militants com ell que creuen que l’única solució possible és la construcció d’un nou estat per Catalunya, davant la impossibilitat de transformar Espanya. Les paraules del jove regidor de CiU demostren el canvi que s’està produïnt a la federació nacionalista, i la transició que fa cap a posicions obertament independentistes. La primera estació per ells és, però, el pacte fiscal per dotar Catalunya d’una hisenda pròpia. Caldrà esperar que mantinguin ferms l’acord aprovat al Parlament de Catalunya, i aguantin la temptació de rebaixar els plantejaments per tal d’arribar a un acord amb el Govern Espanyol.

Cal doncs, lamentar que no hi hagués hagut una major representativitat política al debat, i més defensors del NO, que haguessin produit més intercanvis d’opinions, i haguessin tret feina a la representant del PSC, que, cal dir-ho, va tenir tots els participants de la taula i els assistents a l’acte com a contrincants que defensaven l’opció contrària a la seva.

Que no s’aturi el debat!


Deixa un comentari

Influència dels líders en la configuració del vot (2a part)

En la valoració dels candidats s’hi poden fer diferents preguntes: per exemple en quin grau s’aprova la gestió política feta pel líder, o també quin grau de proximitat es sent amb el líder (sent aquesta darrere de caràcter més emotiu). Diferents enquestes postelectorals del CIS a les eleccions del 1979, 1993 i 2004 han donat més bona nota als líders quan es parlava d’aprovació de la gestió que no quan es parlava de simpatia cap a la seva persona.

Quan es fa una comparativa de les valoracions dels diferents líders ens podem trobar amb correlacions de dades. Un exemple que s’ha estudiat i analitzat seria que els líders d’IU o del Partido Comunista obtenen millor valoracions quan el candidat del PSOE rep pitjors valoracions que anteriorment, i això passa exactament amb els candidats del PP i de la CDS. Cal però també tenir en compte el context polític del moment, doncs també és veritat que en moments de desafecció política es valora pitjor a tots els candidats en general, i per tant la baixada de la valoració es produeix de manera general.

També diversos estudis apunten que ocupar càrrecs de govern (com la presidència del govern) és un factor de desgast pel que fa a la valoració que fan els ciutadans del líder. A partir d’enquestes del CIS des de 1979 a 2008, només hi ha hagut una legislatura en la qual el líder acabés la legislatura amb millor valoració de quan la va començar (Aznar 1996-2000, i li va valdre la majoria absoluta), però ni Suárez, Calvo-Sotelo, Felipe González o Zapatero ho han aconseguit mai. També s’ha vist que al llarg de la legislatura la popularitat i la valoració que es fa dels presidents va variant. Hi ha tres fases en el cicle electoral: la primera que surten elegits on la popularitat i l’aprovació puja, en els tres anys posteriors es va desgastant, i en l’últim any (com a conseqüència de les campanyes i de la forta presència mediàtica) torna a pujar. La causa que millor explica el desgast dels anys de gestió del líder és que els electors havien posat una esperança en la feina que faria que no es veu realitzada, d’alguna manera els electors senten una decepció perquè no es compleixen moltes de les promeses que va fer durant la campanya electoral.


Deixa un comentari

Influència dels líders en la configuració del vot (1a part)

Quin pes tenen la figura els candidats en la configuració del vot?

En primer lloc, cal diferenciar els candidats als sistemes presidencials dels candidats als sistemes parlamentaris. En primer lloc perquè als sistemes presidencials, el cap de l’executiu és elegit directament pels ciutadans, i en canvi als sistemes parlamentaris és elegit pels diputats. En segon lloc perquè al sistema presidencial el president té un mandat fixe i no pot ser destituït excepte en ocasions molt especials, i als sistemes parlamentaris és més freqüent que els presidents no esgotin les legislatures. I en tercer lloc, perquè als sistemes presidencials el president és el responsable únic del govern, i en canvi als sistemes parlamentaris el govern és un òrgan col·legiat. És per això que per exemple cal distingir la influència del candidat en la decisió del vot per exemple a les presidencials americanes que a les eleccions al Congrés dels Diputats espanyol. És senzill d’explicar: en els sistemes presidencials els electors voten a un candidat, als sistemes parlamentaris els electors voten a un partit.

A l’acadèmia però, hi ha diferents opinions sobre la importància dels candidats en la configuració del vot. Alguns creuen que la influència és quasi irrisòria, i d’altres creuen que és un factor clau en la configuració del vot.

Les teories de la personalització constaten l’increment de la centralitat dels líders en les democràcies actuals. Els mitjans de comunicació de masses han projectat les imatges dels líders, que abans de la creació dels mitjans de comunicació ja existien però que no estaven tant mediatitzats ni estaven observats permanentment. En política una part de l’estratègia es dedica a prioritzar el com sobre el què. És per això que hi ha hagut una professionalització de la política per tal de millorar la imatge dels líders dels partits “el professionalisme polític s’ha convertit en la capacitat de no deixar res a l’atzar, de no ometre cap detall, de no fer cap declaració espontània, de no deixar cap periodista sense informar, d’explorar totes les oportunitats i d’anticipar-se a tots els obstacles” (Blumler). Els líders han esdevingut un producte de màrqueting al servei dels ciutadans vehiculats a través dels mitjans de comunicació, sobretot la televisió, a la que la imatge i discurs d’un líder és el que més satisfà a les seves necessitats

(Enquesta post-electoral a les eleccions catalanes del 2010 feta pel CIS)

Els principals indicadors sobre els candidats són la seva popularitat i la valoració que se’n fa. A través de les enquestes s’han pogut obtenir dades sobre l’índex de popularitat i la valoració que fan els electors dels candidats. Un líder poc conegut pot tenir poc impacte i fins i tot pot ser un problema per el partit, però això no vol dir que un líder molt conegut sigui necessàriament una garantia d’èxit.